El difícil art de no cremar-ho tot
El calendari de bogeria, amb dos partits setmanals per sistema, no només impedeix als jugadors recuperar les cames sinó que ens nega el temps per aturar-nos a reflexionar sobre el nivell de l’equip amb perspectiva i més enllà de les ratxes. I aleshores arriba un PSG aparentment disminuït i ens recorda que el final del túnel blaugrana no s’acosta, com havíem volgut creure, sinó que és exactament on era: lluny.
En aquest punt, tot i el dolor –cada cop més atenuat pel costum– de la repassada europea anual, el cor ens demana cremar-ho tot però el cervell ens recorda que això ja ho hem fet cadascun dels últims cinc anys, i que no n’hem tret res de bo. L’única diferència respecte de rebolcades anteriors és que d’aquí a quinze dies hi haurà un president nou i que, amb ell, arribaran noves idees per reflotar el club i l’equip, desconec en quin ordre. La resta tot són incògnites.
Proposava això de no cremar-ho tot perquè la temporada no s’ha acabat, per més que l’opció de guanyar algun títol sigui encara més remota. Segurament, com ja ens havia avisat Koeman, aquesta temporada no anava d’això. El que resta de curs ha de servir per refermar el que dilluns crèiem fermament: que amb Ter Stegen tenim porter per anys, que al voltant d’Araujo es pot construir una defensa competitiva, que De Jong es farà seu l’equip, que Pedri és un diamant en brut tot i que ja el necessitaríem polit, i que amb Messi tot és possible en la mesura que tot és impossible quan no té el dia. I crec, per ideologia esportiva, per supervivència econòmica i perquè és el denominador comú de les etapes més brillants, en la política que els futbolistes de casa formin el gruix de la plantilla. La pregunta és si n’hi haurà prou perquè la travessia del desert no sigui tan llarga com sembla ara.
A tomb de dues actuacions superlatives a la Champions, ens hem passat mitja setmana bavejant amb Mbappé i Haaland com a potencials dominadors del futbol mundial. El sentit comú em diu que, atesa la situació econòmica del Barça, difícilment cap dels dos acabarà al Camp Nou i que haurem de buscar recursos més barats. Però alhora em plantejo si es pot edificar un projecte que no giri al voltant d’un abanderat que marqui les diferències, com Ronaldinho el 2003 o com Messi el 2008. I mentre reso perquè Ansu es recuperi i esdevingui aquest jugador franquícia, i mentre espero que el futur president tingui imaginació i encert a l’altura de l’optimisme que esgrimeixen en campanya, continuo fent esforços per no cremar-ho tot.
