La gran victòria de Joan Laporta
Joan Laporta celebrava la col·locació de la primera pedra del nou Camp Nou com qui festeja un gol. Sap que ha guanyat la partida. El soci li ha comprat sense protestar el projecte de reforma. Tant li és si costa més diners, si el finançament pot arribar a tenir un interès del 7%, si la constructora ve de Turquia i no cotitza en borsa, o si les obres acaben més tard del previst i cal allargar l'exili a Montjuïc. La il·lusió per tenir un estadi nou ha passat per sobre de tot, fins i tot del fet que es multipliqui el preu dels abonaments per ajudar a retornar el crèdit.
No hi ha massa debat sobre la necessitat de remodelar el camp i adaptar-lo al segle XXI. Qualsevol que hi posi els peus s'adona de seguida que la seva vida útil s'ha esgotat i que no n'hi ha prou amb la xapa i pintura que havia arribat a anunciar Sandro Rosell en campanya, el 2010. L'objectiu és que l'estadi vagi més enllà d'un lloc on es disputin partits. Que estigui actiu tot l'any. Que sigui una fàbrica de fer diners. La qüestió és qui ho fa i, sobretot, com ho fa.
Per això és tan important dominar el relat. Deixant enrere els projectes Barça 2000 (de Núñez) i la maqueta de Norman Foster (de la primera presidència de Laporta), l'actual junta havia recollit de Bartomeu un projecte a punt de caramel, que només s'havia de polir i executar. Però Laporta no volia res del passat. Volia ser amo del futur. Volia el seu Camp Nou, encara que acabés costant gairebé el doble.
El projecte inicial de Pascual i Ausió pretenia arreglar el nyap de la primera graderia, que és de llarg la que té pitjor visibilitat de l'estadi. Ho saben bé els que hi van cada dia. N'augmentava la inclinació i n'eliminava les últimes files. Tenia una penyora, això sí, que es perdien uns 12.000 seients que es recuperaven a dalt de tot. Aquest últim va ser l'argument de la junta, el de treballar pel bé del soci. I el soci ho va acceptar de bon grat, sense dir ni mu, encara que el futbol es vegi millor des de la primera fila de la tercera graderia que no pas de la darrera de la primera graderia. ¿Ja ho saben els de la tercera graderia, que amb les obres veuran el futbol des de més lluny i des de més amunt? Fins i tot, els de la fila principal.
El projecte de Bartomeu era més car del que s'havia dit
Esclar que el projecte heretat de Bartomeu també tenia punts foscos, sobretot amb el preu, que l'expresident ja sabia que seria molt més car dels 815 milions que va anunciar poc abans de plegar. Uns 1.200, diuen els antics empleats de l'Espai Barça. Però amb aquests diners també s'hi englobava el nou Palau Blaugrana. Avui el finançament signat és de 1.450 milions i enlloc hi ha cap partida prevista per al nou pavelló.
No es pot dubtar que el nou Camp Nou serà un estadi extraordinari, majestuós. Un reclam turístic i arquitectònic del qual presumirà tot el barcelonisme. Però el deute que haurà d'assumir el Barça serà elevadíssim. I de la mateixa manera que el barcelonisme es posa el pitet, també creua els dits perquè no ens haguem passat de frenada i la remodelació acabi tenint conseqüències econòmiques catastròfiques. ¿Segur que un Barça propietat dels socis ho podrà pagar?
