La promesa del Barça que no va saber tenir paciència: "M'hauria encantat ser l'hòstia"

TorellóEls diaris expliquen la seva història amb condicional o amb passat. "El que podria haver estat i no va ser" o "El Xavi que no va poder ser". "Tant me fan, totes aquestes coses. Pateix més el meu entorn. De vegades a casa em pregunten si no em fa pena. La meva dona, fins i tot els meus fills alguna vegada, em diuen: 'I no et fa pena?' Pena per què? Es pensen que jo no volia? Que no m'hauria agradat ser allò que tothom pensava que seria? La cosa per la qual vaig lluitar i me'n vaig anar de casa als 12 anys? Però he après a gestionar-ho i ara m'és bastant indiferent", diu Mario Rosas (Màlaga, 1980), un diamant que durant anys va ser una de les grans esperances del planter del Barça. "Era el millor de La Masia. No oblidaré el seu nom. Una barreja entre Messi i Laudrup. Ho tenia tot, però es va perdre", va dir Xavi Hernández, company de generació i de somni.

Es van criar junts a Can Barça i van arribar el mateix dia al primer equip, sent dos adolescents. Xavi li va demanar que entressin plegats al vestidor perquè estava mort de por. Compartia pis amb Gabri García, però Xavi s'hi quedava sovint a dormir. De tant en tant tiraven globus d'aigua des del balcó. Més d'un vianant va rebre. Havia arribat al Barça als 12 o 13 anys provinent d'un barri humil de Màlaga. Sol. Recorda que Andrés Iniesta, per exemple, plorava molt, turmentat per l'enyorança: "Tots trobàvem a faltar la nostra família, la nostra gent. Però jo ho portava d'una altra manera. Vaig ser molt feliç a La Masia". Però admet que els comiats amb la família eren amargs: "Quan venien i se n'anaven et tiraves un dia, dos o tres amb unes sensacions tristes". "Quan parlava amb mi, la meva mare feia veure que tot anava bé i que no passava res, però per a una mare és molt dur que s'emportin lluny el fill, no poder-lo tenir en el dia a dia. Ara en tinc dos i de vegades em pregunta si els deixaria marxar. I t'ho penses molt. Ella va fer l'esforç perquè em va veure molt decidit", diu.

Quan parla del Barça sempre ho fa "des de l'amor", amb un somriure. També quan reviu el 15 de maig del 1998, tot i la derrota per 1-4 contra el Salamanca. És i serà el dia del seu debut amb el primer equip, a una setmana justa de ser major d'edat. La seva mare, la María Victoria, guarda com un tresor la samarreta amb el número 31. Al cap d'uns dies pujaria a Segona amb el Barça B, al costat de Francesc Arnau, Carles Puyol i Xavi. Ell va ser el jugador amb més gols, 21, i més titularitats, 41 de 44. La temporada 1999-2000 es va estrenar a la Lliga de Campions, també amb Louis van Gaal. Era el segon partit com a blaugrana, una fita més en un camí ben il·lusionant. Però seria l'últim.

L'estiu del 2000, fa vint-i-cinc anys, va decidir sortir del Barça: "Sortir-ne per tornar. Aquella era la idea". Sortir del club per tenir minuts a l'elit, més difícil al Barça amb Figo, Kluivert o Rivaldo al davant, i tornar-hi amb un altre rol. Va anar cap a l'Alabès, traspassat amb opció de recompra: "A nivell col·lectiu va ser un molt bon any perquè vam arribar a la final de la Copa de la UEFA contra el Liverpool, però a nivell individual no va ser tan positiu". "Veient el que va passar, potser m'hauria anat millor tenir paciència al Barça. Potser la situació hauria estat més semblant a la que va viure Xavi, que sí que va tenir més paciència tot i no jugar durant un temps i després va ser un jugador importantíssim". No es va saber adaptar a "aquell altre futbol", al de fora del Barça. "Fora del Barça hi fa moltíssim fred. No una mica de fred, molt fred", sospira. "A partir d'allà es va haver de prendre un altre camí".

De La Masia a l'Azerbaidjan

L'any 2001 ja es va acomiadar de Primera per sempre amb només set partits i 162 minuts. Després superaria els 200 partits a Segona entre el Salamanca, el Cadis, el Castelló, el Múrcia, l'Osca i l'Hèrcules, i també va jugar a Segona B amb el Girona (2004-2005): de ser la gran promesa de La Masia a caure a Tercera amb un equip que de vegades no tenia ni pilotes per entrenar-se. "La tribuna lateral estava tapada amb una lona perquè gairebé queia", recorda, feliç de veure el Girona actual. També va jugar un temps a l'Azerbaidjan i es va retirar al futbol regional. "M'ha tocat viure totes les cares del futbol", apunta. "Al futbol hi ha molt pocs privilegiats que hagin tingut la sort d'estar tota la vida al Barça, com Puyol o Xavi. Els privilegiats són pocs. I en el futbol d'obrers toca això", destaca mentre condueix cap a Madrid.

Sovint encara sent gent que parla del que hauria pogut arribar a ser Mario Rosas si ho hagués volgut. "Sempre ho vols, però de vegades les coses no es donen. El futbol és així. Si els futbolistes fracassen o no compleixen les expectatives, no és perquè no ho vulguin. No dic que no sigui culpa del jugador, eh, no dic que els meus fracassos per dir-ho d'alguna manera no fossin culpa o responsabilitat meva. Potser és el més cridaner per a un titular, però evidentment la resposta no és que no vaig voler".

Agafa aire i continua: "M'hauria encantat ser l'hòstia, un jugador de molt nivell, un jugador que fes grans coses. Ser el que molta gent es pensava que seria i ser el que jo volia ser. Ho vaig intentar, potser vaig fallar. N'assumeixo tota la culpa, tota la responsabilitat, però no em martiritzaré. Soc molt feliç: tinc la meva mare, una dona, dos fills i la vida continua. Ja és una cosa més anecdòtica que et serveix per tenir converses de sobretaula".