Barça

Bojan Krkic: "M'han dit mil vegades que era massa bona persona per jugar a futbol"

Exjugador

7 min
El futbolista Bojan Krkic.

BarcelonaDurant molts anys, Bojan Krkic (Linyola, 1990) va ser la rialla de Catalunya. Era el jove prodigi de La Masia que no podia deixar de fer gols. Però, quan es quedava sol, el jove davanter patia. Ara treballa al club coordinant els jugadors de La Masia, als quals cuida fent servir la seva experiència, que ha exposat en un documental i ara en un llibre, Controlar l'incontrolable, on explica tot el que va patir i com se'n va sortir.

Com és això d'escriure un llibre? Ja havies fet un documental per explicar el que havies passat, però fer un llibre és diferent. Com t'has sentit?

— Doncs, mira, molt bé, la veritat. Perquè des del primer moment que se'm proposa fer el llibre jo ja tenia la voluntat d'explicar la meva història. Jo tenia clar de feia temps que em volia obrir, que no volia guardar-me res a dins. Ja són prou anys que m’he guardat a dins aquest dolor, ara toca explicar el que he viscut. El documental va quedar molt bé, però tens certa limitació d’espai. Amb el llibre faig un pas més.

Vas ser la rialla del Barça i de Catalunya. Però la gent no sabia que al darrere paties.

— Sí, per això el documental es diu Més enllà del somriure i el llibre Controlar l'incontrolable. Tots tenim mons idealitzats. Durant molts anys penses en el futbol com un món perfecte, un món on tots volem arribar. I jo em sento lògicament orgullós d'haver estat jugador de futbol durant 16 anys, més els del futbol base. Hi ha hagut molts anys i molts moments que han sigut de felicitat, amb els somriures, però també hi ha hagut moments complicats, com els que totes les persones tenim en el nostre dia a dia, per les nostres sensibilitats i emocions. Però davant d’una situació que ens incomoda la gent reacciona diferent, i els altres desconeixen què hi ha darrere del que és l'esport professional. Tenia ganes d'exterioritzar-ho, però d'una forma productiva.

Els problemes ja van arribar en la teva primera temporada al primer equip, oi?

— Correcte. Potser tot va anar molt de pressa. Arribar al primer equip, debutar i marcar ja en el primer partit, tenir protagonisme, la fama i anar amb la selecció. Encara era un nen, però ja era famós. No deixava de ser una persona en formació vivint aquell somni. Perquè jo era feliç, jugant. Però si jugues i tens encert és com si la gent oblidés que ets molt jove. Només ets un futbolista, no un jove. Tot va molt ràpid, avui dia, molt. I jo no deixava de ser una persona tímida i tancada, i em trobava envoltat de molt soroll. No portava bé ser conegut, jo no deixo de ser un noi de poble que vol viure tranquil. M'agradava jugar, però no m'agradava el nou Bojan fora del terreny de joc, que gairebé no podia ni sortir al carrer.

Al llibre parles dels pares, que sempre t’han ajudat. I apareix una conversa del teu pare amb el president Laporta, que li diu al teu pare que potser no t’han educat per ser més fort. I el teu pare respon que t’han educat per ser bona persona.

— Estic content de l'educació que he rebut, sempre amb bona fe. M’he guiat per tot allò que sentia dins meu en un món en què probablement dir això no està gaire recompensat. Moltes vegades m'han dit que havia de ser més cabró, m'ho deia gent que m’estima. Però amb el pas dels anys veig que no canviaria gens la manera en què he afrontat les situacions. És a dir, la bondat amb què he afrontat les situacions. Perquè t'adones que, a part de ser un jugador de futbol, ets persona, i que el fet de ser bona persona té un premi més gran que el que puguis guanyar com a jugador de futbol.

T'ho han dit molts cops, que ets massa bona persona per jugar a futbol?

— Sí, sí. M'ho han dit mil cops. No et demanen ser mala persona, eh? No es tracta d’això. Però en un món competitiu com aquest hi ha situacions en què probablement no hauries de pensar tant amb el cor i hauries de pensar més en el benefici de la situació.

Al començament del llibre hi ha un moment que recorda l’inici del llibre d’Andre Agassi Open, on afirma que odia el tenis. Tu no dius que has odiat el futbol, però en moments puntuals vas estar a prop d'odiar-lo.

— No he odiat jugar a futbol en si. El que sí que he odiat han sigut moltes situacions externes al camp de futbol, que és on jo era feliç. Quan arribes al món professional, el que passa dins del camp deixa de tenir tant protagonisme. Tot el que comporta et costa, com ser un personatge públic. Hi ha situacions que, si no les identifiques bé, et poden fer tenir la sensació que no formes part de tot el que estàs vivint. Jo no tenia la sensació tot el temps de ser futbolista professional, que fos una cosa real. Intentava mantenir l’essència que a mi em feia jugar a futbol, però costava.

Què et va aportar com a persona i jugador marxar del Barça? ¿Descobrir que hi ha un món ben diferent, més dur, però a vegades amb espais de pau?

— M'ha aportat… T'anava a dir que tot, però no seria cert. Totes les experiències que jo he viscut fora del Barça són experiències que han sigut molt gratificants. N'hi ha hagut algunes que han sigut dures personalment, però aquesta duresa m'ha fet superar moltes pors, molts dubtes i moltes inseguretats, i això m'ha permès evolucionar d'una manera més productiva, amb més confiança i seguretat del que probablement hauria evolucionat quedant-me aquí. El fet d'enfrontar-me a la soledat, de sortir fora de la meva zona de confort durant tants anys, d'aprendre idiomes... El tema de conèixer gent i entendre que el futbol és universal. No m'hauria imaginat mai a la vida que existia un lloc i un club com l'Stoke, que esdevindria la meva segona família futbolística. M'ha permès evolucionar d'una manera molt sana. Em sento molt orgullós de tots els passos que he fet.

Marxar del Barça, però, no va ser fàcil.

— No, gens. Quan era a l'avió cap a Anglaterra vaig tenir un atac d'ansietat i nervis. Quan l'avió ja era a la pista li vaig dir a l'hostessa que havien de parar, que jo havia de baixar. Estava molt malament, vaig asseure'm a terra i el pilot va haver d'aturar el vol, que no va sortir. Va ser el moment més dur, segurament, ja que els altres atacs similars passaven quan era sol, i aquell dia vaig aturar un avió. Poca gent ho sabia, que estava així. La família i pocs més. Al Barça no ho havia explicat als companys, ja que creia que semblaria un signe de debilitat.

En un passatge expliques el moment en què dius prou i decideixes demanar no anar amb la selecció espanyola. I com en el següent partit de Lliga, a Múrcia, la gent t'insultava, perquè no entenien per quina raó havies pres aquella decisió.

Bojan Krkic presenta un llibre a Planeta.

— A vegades, en el dia a dia, costa molt empatitzar amb les persones. La gent sempre jutja els altres. Ens agrada jutjar ràpidament la gent, així que jo intento jutjar poc. He après que cal escoltar, abans de jutjar. Cal saber què hi ha al darrere d'un comportament concret, pot haver-hi un trauma. M'agrada pensar que aquella gent que em xiulava, si ara llegeix el llibre, veurà les coses diferents. Però no els vull responsabilitzar, no sabien el que estava passant. Jo vaig ser el primer que no ho vaig explicar. No tenia les eines per explicar-ho. Per això he decidit parlar després, ja que llavors no tenia ni l'experiència ni la seguretat per parlar-ne.

L'esport ha canviat molt aquests últims anys gràcies al testimoni de gent com Naomi Osaka, Andrés Iniesta, Simone Biles, Ricky Rubio... parlant dels problemes de la salut mental.

— Abans era un tema molt més rígid, més fosc. Sense seguretat ni força, callaves. A més, quan et passa costa entendre-ho, en aquell moment. Al final de la meva carrera ja entenia les coses millor i sabia que voldria explicar-ho, però quan era al Barça tenia una barreja de sentiments estranya, en què s'unien l'alegria i la frustració. La rialla i les llàgrimes. Estava envoltat de gent i estava sol. Una crisi d'ansietat no comença en un moment concret, les coses es van acumulant. Molts cops penses que vius coses positives, però per dins vas patint. Els esportistes no som grans herois, som gent com tothom, amb dubtes i por. I no has de passar vergonya per demanar ajuda o parlar d'aquests temes. Vull que els joves ho tinguin clar. Jo he treballat amb psicoanalistes i he fet teràpia. M'ha ajudat molt.

Algú que ha passat per tot això sembla l'indicat per al càrrec que tens ara al Barça, coordinador de l'àrea de futbol, seguint els jugadors de La Masia, també els que marxen cedits i poden tenir dubtes. Com està anant aquesta nova etapa?

— M'estic sentint còmode. Jo he d'explicar a un jugador el que hi ha fora del Barça, en el cas dels cedits. Però, per molt que t'ho expliquin, ho has de viure. Recordo que el Pinto em deia que jo no sabia què hi havia fora del Barça. Fins que no ho vius, fins que no fas aquest pas, no ets conscient del privilegi que és estar en un club com el Barça. El que has de fer és acompanyar-los, que sentin que ets una persona de confiança i que es puguin obrir per parlar amb tu. La confiança es guanya amb la feina de cada dia, no d'una forma intrusiva. Cada jugador té una història, cal parlar-hi.

Ara hi ha una generació, la de Lamine Yamal o Pau Cubarsí, sota una gran pressió. ¿S'ha millorat en la manera de tractar els joves en aquests últims 20 anys?

— Jo crec que tots estem millorant, però encara hem de millorar més. És veritat que a tots ens agrada veure jugadors joves, somiar que tindrem un nou Leo, un Xavi o un Iniesta. Però no ens hem d'oblidar que són nens, que molts d'ells encara estan fent l'ESO i que ja estan exposats al que estan exposats. Per qualitat i per rendiment estan demostrant que ja estan preparats, però cal tenir tranquil·litat, no és una cursa de 100 metres. És una marató.

stats