19/11/2021

Optimisme per necessitat

2 min
Xavi, amb Laporta, a la gespa del Camp Nou

Si el futbol no fos menystingut intel·lectualment, aquest cas seria estudiat a les universitats. I pagaria la pena fer-ho per treure'n l'entrellat que justifiqui la decisió presa. Amb la repesca de Dani Alves les hem sentides de tots colors i en totes direccions. Hi ha qui el veu com el professor perfecte per als laterals pendents de llicenciar-se a l'ofici, com Dest o la promesa Balde. Hi ha qui accepta el seu retorn, simplement, per una qüestió de cost: quatre rals de fitxa que no doldran en cas de fiasco. També hi ha qui subratlla l'edat que té per sentenciar que les segones parts mai van ser bones. A aquests no els convenç ni l'exuberant i captivadora versió de si mateix mostrada pel brasiler en els últims dies.

Des de Madrid hi han dit la seva, com si es preocupessin pel club blaugrana malgrat que el desitgin ensorrat i orfe de tot somriure. Malgrat la devastada situació econòmica, arribem allà on volíem: el Barça s'aferra a l'optimisme com a solució dels seus mals. Tant per tant, val més veure el got mig ple.

Explica la llegenda que, el mateix matí de Wembley, un neguitós Núñez anà a trobar l'entrenador Cruyff per descarregar-li les seves pors. Que si no ens podem permetre una altra derrota, que si a les finals de la Copa d'Europa només fem el ridícul, que si és el partit més important de les nostres vides i un previsible etcètera d'arguments derrotistes. Avançant-se unes hores al mític "sortiu i disfruteu" adreçat als seus deixebles, Cruyff va tallar el gemec de l'aleshores president amb una frase lapidària amb la qual li exigia que, pel mateix preu i per la mateixa despesa d'energia, girés el mitjó i no deixés de creure en la victòria imminent, primer pas per obtenir-la. Una simple qüestió d'actitud.

Doncs bé, el barcelonisme ha caigut ara en l'optimisme per necessitat, dirigit amb tota la intenció des de la mateixa directiva i el mateix president. Primer va ser la incorporació de Xavi i després l'aterratge d'Alves sota el mateix patró. Cap altre que tornar la il·lusió a la parròquia sense que calgui jugar i pregar-li que somrigui malgrat que petin seques. Ja que el panorama és tan negre, conscients de viure immersos en la pitjor crisi econòmica de l'últim segle, en lloc de plorar i fer-se la víctima arrossegada per les cantonades val més posar-hi pit i dallonses, mirar de sortir-se'n amb l'esperit enlairat. Una qüestió de pura fe. I així es resumeix el derbi d'aquest dissabte, el debut de la renovada il·lusió. Ben pensat, val més així. L'alternativa seria un funeral. Al mal temps, bona cara.