El paradigma que el temps (i el Barça) ha esmicolat

BarcelonaEl fitxatge de Dro pel PSG és l'últim exemple d'un canvi de paradigma que ja fa temps que s'ha instal·lat al Barça, i també en molts altres equips de la Lliga. El migcampista, criat futbolísticament a la Masia, ha marxat al club parisenc a canvi d'una xifra pròxima als 8,5 milions d'euros. L'operació, més enllà del disgust que va provocar a Hansi Flick, encaixa amb la política del PSG de fitxar joves talents des de l'arribada de Luis Enrique.

En el cas del Barça, l'equació que resumeix l'aposta pels joves és senzilla: el club està collat per la debilitat econòmica, que xoca directament amb el fair play de la Lliga, alhora que la Masia és un planter únic i dels més talentosos del planeta. Només cal afegir-hi un entrenador que confiï en els joves. En aquest aspecte, els últims tècnics del Barça han tingut una mirada curosa cap al planter, en alguns casos més fruit de la necessitat, en d'altres, més per convicció. Ronald Koeman, Xavi Hernández i Flick han fet debutar jugadors al primer equip i, el més important, els han donat confiança i continuïtat.

El PSG, que no té els problemes econòmics del Barça perquè és un club-estat, està apostant pel talent jove, com dèiem, des de l'arribada de Luis Enrique. Amb una història i un planter molt menys potent que el blaugrana, el PSG ha anat a pescar una perla. Tampoc és el primer cop: ja ho va fer amb Xavi Simons. Ara, però, ho ha fet per al primer equip. La tendència cada cop més instal·lada és que el filial ha deixat ja de ser una frontissa en molts casos, no només en el de futbolistes amb un talent excepcional, com va ser Leo Messi en el seu dia o, últimament, Lamine Yamal.

Dro, que acaba de complir 18 anys, és l'últim exemple d'aquesta tendència que, de fet, esmicola una sentència del mateix Luis Enrique quan dirigia el Barça. "No cal pujar amb 16 anys. No hi ha pressa. Als jugadors joves els diria que calma. Als seus pares, encara més calma. Que estudiïn, que es formin. Hi ha casos com el de Messi que s’escapen perquè ja tenen tant nivell que és normal que pugin quan tenen 16 o 17 anys. La immensa majoria no ha de pujar en aquesta edat".

De Messi a Dro

Dro és l'últim cas d'una tendència en què, amb presència inexistent o residual al B, els jugadors passen a formar part del primer equip directament. Messi, que va jugar alguns partits amb el filial o el Barça C, era una rara avis, i va tenir un ascens meteòric, però les últimes temporades la llista s'ha engreixat considerablement. Ansu Fati no va passar pel filial i, malgrat les lesions, va superar els 100 partits amb el primer equip, i va ser el primer del planter a fer-ho des de Sergi Roberto. Gavi (tres participacions amb el filial) va passar pràcticament de ser cadet a ser internacional absolut amb Espanya. Nico González, abans de marxar, sí que s'havia foguejat una mica més (27 partits amb el B). Un cas similar és el de Balde, amb 31 participacions al filial. Lamine Yamal tot just va disputar-hi tres estonetes, com Pau Cubarsí, a qui Xavi va fer debutar quan només duia nou aparicions amb el B.

Marc Bernal i el cas frustrat de Dro eren les principals apostes de Flick. El de Berga sí que s'havia foguejat una mica més al filial (31 partits), mentre que el jugador del PSG només hi havia estat tres estonetes, l'última, aquest gener. Fermín sí que es va foguejar al futbol semiprofessional, amb un curs al Linares, mentre que Gerard Martín i Marc Casadó van jugar-hi més d'una cinquantena de partits: el primer entre el Cornellà i el filial, i el segon, íntegrament al Barça Atlètic. Pedri va saltar directament del juvenil a jugar a Segona amb el Las Palmas.

"Per les circumstàncies dels últims anys, ara és més fàcil jugar al primer equip", valora Ramon Planes, director esportiu de l'Al-Ittihad i exsecretari tècnic del Barça. "Abans era més habitual estar-se entre dos i quatre anys al filial, per acabar de consolidar-se. Però això ha canviat", diu l'artífex del fitxatge de Pedri. "Per una banda, el Barça té un planter molt talentós i, per l'altra, els últims anys el mercat s'ha tornat molt agressiu, també amb els joves. Només cal veure el cas de Dro. Això també fa que els clubs pugin més de pressa futbolistes, perquè vegin que es compta amb ells –continua–. S'ha naturalitzat saltar del juvenil al primer equip. I no només al Barça. Recordo que quan vaig treballar al Betis, per exemple, Jesús Rodríguez va passar directament del juvenil al primer equip i aquest estiu l'ha fitxat el Como per més de 20 milions", declara. Planes conclou considerant que "tot s'ha accelerat molt al món del futbol els últims anys: des de la professionalització dels planters fins a la presa de decisions, molt més accelerada, també per part dels entorns dels jugadors".

Des de la "pressa" fins a les xarxes socials

En la millora dels planters també incideix Carles Martínez, entrenador del Toulouse i amb passat a la Masia. "Cada cop hi ha menys diferències en la forma de treballar entre els planters i els primers equips. Òbviament, hi ha diferències, ja sigui pel tipus de competició, la pressió... Però pel que fa a saltar al vestidor d'un primer equip i en l'assumpció dels conceptes tàctics, crec que les diferències són menors. Al futbol base cada cop hi ha més exigència tàctica, es va més al detall. Podem debatre si això és bo, però fa que l'exigència dels planters s'apropi a la dels primers equips". Martínez també considera que s'han anat difuminant les jerarquies entre joves i veterans i que també hi ha més igualtat entre el cos tècnic i els futbolistes. El tècnic del Toulouse també incideix en el fet que els joves pugen "amb més confiança i menys por als reptes" i afegeix que, a partir de l'explosió de les xarxes, els joves "estan ja més acostumats a la sobreexposició" i la pressió que tot això comporta. També esmenta el recurrent factor econòmic: "Si no pots fitxar els jugadors que vols, els entrenadors cada cop donen més oportunitats als joves i molts rendeixen".

Franc Artiga, entrenador del Rubín Cazan i que va estar durant més d'una dècada al planter blaugrana, també esmenta la conjuntura econòmica del futbol espanyol. "Amb el fair play, una manera de quadrar les plantilles és mirant als planters, no només al filial. Tenen salaris més baixos i els més talentosos fan el salt. El Barça sempre ho ha fet, però ara encara més. També li passa al València, per exemple. En canvi, a la Premier League, sanejada econòmicament, costa més de veure". El tècnic de Cambrils també destaca la "pressa" en el futbol actual. "Des de l'entorn dels futbolistes cada vegada hi ha més pressa i pressió: si un company ha arribat al primer equip, saltant-se el filial, hi ha entorns que també volen que ho facin els seus representats". Per a Artiga, aquests dos factors s'han convertit en "estructurals" del futbol actual. "L'excepció és a Anglaterra, on hi ha diners per anar al mercat sempre que els convé. Només cal veure que el Birmingham, de la Segona anglesa, acaba de pagar 8 milions d'euros per Carlos Vicente [de l'Alabès]", conclou.