Barça

En procés d'entendre el futbol de De Jong

El dinamisme del neerlandès desafia el col·lectiu, poc preparat ara per ara per cap gran revolució

Les tres derrotes del Barça aquesta temporada han compartit una coincidència: Sergio Busquets no va ser titular. La primera mirada sobre l’onze s’ha centrat en qui l’ha substituït al terreny de joc, Frenkie de Jong, tot i que revisant els partits, en cap cas es pot dir que el neerlandès jugués malament. El tècnic, de fet, no el va substituir tot i que va acabar introduint canvis al mig. Tant a Bilbao, a Granada com a València, l’actuació de l’ex de l’Ajax va ser bona, amb altes dosis de participació, encert en la passada –i moltes més cap endavant que cap enrere– i un gran desplegament defensiu, però el seu dinamisme i la manera com interpreta les posicions fan difícil que tot flueixi a la primera quan juga ell com a migcentre. El Barça d’ara no està preparat per integrar el seu futbol fresc, el seu futbol total, el seu futbol inquiet, i les solucions que ell aporta al joc semblen més aviat problemes.

Contra el Llevant va tornar a fer-se evident que el futbol que pensa De Jong no coincideix amb el que pensen la resta de companys. És una qüestió de ritme i d’intenció. Quan es ficava entre centrals per resoldre l’inici contra Morales i Mayoral, es trobava dos centrals insegurs que preferien esperar-lo per darrere enlloc d’irrompre a l’espai que els oferia en paral·lel.

El refugi, com l’any passat, seguia sent el peu d’Arthur, que continua sentint-se responsable de resoldre tots els moments en què a l’equip li crema la pilota. Però el brasiler abusa de baixar a la base a remenar les cireres, fins al punt que sovint se solapa amb el rol organitzador de qui està sol al pivot. Pel seu desig d’ajudar, envaeix línies de passada i acaba potenciant que De Jong abandoni el seu lloc.

El neerlandès, de fet, va sumar-se a l’atac en alguna ocasió, aprofitant-se dels retrocessos d’Arthur. El bloc defensiu del conjunt granota estava avançat i es podia generar una bona ocasió de gol amb una passada a l’espai. Ell en va demanar alguna, fent el que no estaven sabent fer per davant seu Suárez o Griezmann.

La mirada de De Jong és valenta, és profunda. No sap jugar sense avançar, ja sigui amb eslàloms i conduccions o amb línies de passada impossibles, al més pur estil Andrés Iniesta. Però els espais sempre són subjectius i el que a ell li sembla fàcil i obvi, a alguns companys els sona arriscat i els tensiona.

Conscient que no sempre l’entenen, Frenkie aixeca el braç i mou l’equip, com han fet tots els cervells de joc del Barça històricament. Dibuixa la jugada, la traça sobre la gespa i la teledirigeix, marcant amb gestos la passada més convenient o la posició idònia dels pròxims receptors.

Té el mapa col·lectiu al cap, detecta les debilitats de l’adversari, ho anticipa tot. L’acció del penal la provoca ell, en el fons. Ho veu tot tan ràpid, que a aquest Barça de foc lent, enlloc d’empényer-lo endavant, sembla que el porti al precipici.

Més continguts de