La síndrome De Jong

En un món ideal en què el Barça no fos un club desforestat, la venda de Frenkie de Jong no seria una possibilitat a debatre. El soroll al voltant del neerlandès fa mesos que es reitera in crescendo, sabent com saben tots els actors de l’auca que la situació econòmica ho condiciona tot. El llegat enverinat de Bartomeu encara no té antídot i, més d’un any després de l'arribada del president executiu Joan Laporta, no s'han activat les palanques necessàries per contrarestar la maledicció. És més: la massa salarial continua sent un monstre indomable que conté vells diferiments, però també alguns de nous. No hi ha espai per al romanticisme i Xavi n’és conscient: perdre un jugador important per al projecte entra dins els plans dels despatxos per maquillar l’exercici i, sobretot, generar el fair play necessari per inscriure incorporacions que millorin la plantilla. 

L’entrenador és ambiciós: vol dos jugadors de garanties per a cada posició. És exigible per competir al màxim nivell en un club com el Barça. Això sí, quan vius en una casa marcada per l’escassetat, saps que tot no podrà ser i que hauràs de triar bé les prioritats. El marge de maniobra de Xavi és petit en un guió escrit des de la calculadora de Mateu MacGyver Alemany. Amb un clip, un fil de pescar i Umtiti fins al 2026, ja va ser capaç de fer miracles al gener. Us imagineu el central francès encara al Barça i De Jong al Manchester United? Quan vas al mercat no sempre pots vendre el que voldries i, si tothom sap que passes penes, has d’acceptar el que hi ha. Fins i tot quan t’ofereixen 20 milions per Coutinho quan n’esperaves 40. És com el títol de la pel·lícula de Woody Allen: Agafa els diners i corre.

El relat per justificar el possible traspàs de De Jong ja està instal·lat i el seu rendiment irregular en reforça els arguments. Des que va aterrar al Barça l’estiu del 2019 i ha anat enllaçant quatre tècnics de planetes diferents, mai no ha acabat d’explotar com ens imaginàvem. Té unes qualitats indubtables, però Xavi ha arribat a dir públicament que ha trobat a faltar més constància en l’exhibició del seu talent. Una reflexió que contrasta amb tot el que li ha donat Pedri en un enamorament que mai ha existit amb el neerlandès. Si l’escenari es compleix, Busquets, sense substitut natural, es quedarà sol com a germà gran d’un mig del camp farcit de joventut que espera la incògnita de Kessié. La jugada, que pot ser lògica ateses les circumstàncies, és arriscada. La síndrome De Jong exemplifica la desesperació del Barça.