Spotify: de la confiança a la fe

BarcelonaEn el món de les grans empreses, familiars o no, cada cop està més mal vista l’opacitat. La regla d’or de la comunicació segueix allà: explica el que fas, i el que no puguis explicar, no ho facis. Per això resulta sorprenent que els compromissaris hagin de votar l’acord amb Spotify sense saber una cosa tan bàsica com és l’import que cobrarà el club. 

La decisió del Barça és especialment decebedora per dues raons. La primera, que Laporta disposa d’un xec en blanc per part del barcelonisme. I disposa del xec perquè se l’ha guanyat canviant el paisatge d’un club que fa 35 anys que va aprendre que el futbol és per gaudir-ne, no per plorar. La imparable decadència de l’era Bartomeu queda enrere, també la frugalitat futbolística dels temps de Koeman. Ara som una afició que constantment pregunta quan dimonis tornem a jugar i mirem els rivals anticipant la magnitud del partidàs que veurem. Mèrit de Busquets, de Pedri, de Ferran. Mèrit de Xavi. Mèrit de Laporta. 

L’afició ho perdonaria tot a una directiva que va heretar el que va heretar, perdonaria que l’acord amb Spotify no fos de 90 milions, ni de 50, ni de 30. És la mateixa afició que va canviar sense drames Unicef pel règim qatarià sense immutar-se. Però saber la xifra és important per votar amb un mínim de coneixement i perquè a les empreses familiars no s’estilen les ocultacions i les giragonses de l’Íbex-35. Allà es diria: tant, d’acord, gràcies i bon dia. 

Hi ha una segona raó per la qual la culerada mereixeria saber quant pagarà l’empresa sueca: després d’una dècada d’ombres, de constant empobriment de la idea i del club, ens ve de gust girar full de mirar què s’hi cuina, a les oficines. Ha estat massa temps de mastegar sorra i mirar amb sospita l’actuació i l’entorn de Bartomeu i, sincerament, el déjà-vu que volem ara és el del 0-4 al Bernabéu, no el de l’opacitat i de les decisions inexplicables.

Laporta ha de saber que compta amb la confiança dels socis, per la catedral al futbol que va erigir en la seva primera etapa i pels aires que ha portat al club en el seu retorn. Però Laporta no pot comptar amb la nostra fe cega. Ell millor que ningú, ell que mira cada dia el calamitós estat de les finances del club, hauria de saber que la condició humana desaconsella posar la mà al foc per ningú. Els culers del 2022, els que han tornat per fi a l’estadi, volen exercir la seva fe i practicar la seva religió. Però els ministres del culte van de curt i estan sobre la gespa.