Tot o res en quatre mesos frenètics

BarcelonaEl Barça que guanya és el Barça més autodestructiu. És el Barça que posa el ventilador en marxa amb tot damunt la taula; és un Barça que s’escampa cada tres dies; és el Barça que no para. La voràgine de gener va acabar-se dissabte amb una important victòria davant l’Atlètic de Madrid que deixa els blaugranes més líders que abans, amb tres punts d’avantatge sobre el seu primer perseguidor i amb un partit encara per recuperar per l’ajornament del duel contra l’Sporting. Serà ara, al febrer, quan es recuperi aquest compromís, encaixat en l’únic forat entre setmana que deixava un calendari absolutament atapeït, altre cop. Al gener es van jugar 9 partits en 28 dies, i aquest mes se’n jugaran 8 en 23.

Tots els entrenadors diuen sempre que és en aquest últim quadrimestre de la temporada quan es comencen a decidir les coses importants. A mesura que avança la competició, aquella cantarella que diu que “encara queda molt” comença a perdre l’efecte que la fa vàlida al novembre o al desembre. Ara és l’hora del tot o res. Retorna la Champions (amb l’anada de vuitens contra l’Arsenal prevista per al pròxim dia 23 a Londres), s’acaba de resoldre l’última eliminatòria de Copa del Rei (que pot assegurar, almenys, la possibilitat de guanyar un títol) i la Lliga s’accelera amb l’empenta definitiva que aclareix els llocs de podi. No es tracta de desmerèixer el recorregut fet fins ara, tan necessari com primordial per arribar amb embranzida, però sí d’atorgar a aquesta etapa final la pressió adequada per mantenir el to -si estava sent bo- o per endollar-se -si es venia d’una dinàmica fluixa-.

No és el cas del Barça, tot i que dissabte l’afició del Camp Nou, mentre el sol s’amagava rere la llotja, marxava amb una estranya barreja de satisfacció pels tres punts que es guardaven al sac i es prenien al gran enemic, però amb alguns dubtes pel patiment afegit contra nou jugadors. El discurs de Simeone destacava més els mèrits dels derrotats que dels guanyadors, com si el triomf moral de l’Atlètic compensés la pèrdua del lideratge.

Però la realitat diu que el Barça domina la classificació i que les seves xifres mantenen el llistó de la temporada passada. L’equip marca 2,8 gols per partit i n’encaixa menys de 0,6, i està immers en una ratxa impecable que ja dura 26 partits sense perdre (i amb només cinc empats concedits). Són xifres de campió, però d’un campió que no esquiva l’autocrítica. Sap que és el que necessita per arribar al maig amb tot al sac.

La dificultat de viure al dia

Luis Enrique és la veu més exigent i, darrere seu, el segueixen els jugadors en cadascuna de les seves intervencions públiques. L’equip vol més, no s’adorm i accepta i entén la pressió del Camp Nou quan el rendiment baixa una mica. “No som màquines”, van dir, amb setmanes de diferència, Sergio Busquets, Andrés Iniesta, el mateix Luis Enrique i, dissabte, Claudio Bravo. Tothom té la lliçó apresa.

No és fàcil encadenar partits i rendir sempre bé. Estar sempre fresc. I menys ara que, encara que no s’admeti obertament, la plantilla passa per una etapa de més càrrega física als entrenaments per aconseguir el millor nivell en els mesos finals. Prou fa l’equip de guanyar sempre, encara que alguns dies no es pugui fer amb una contundència indiscutible, com ha passat en dos dels tres partits amb l’Athletic, o en els duels contra el Màlaga i l’Atlètic. “Si tinguéssim temps entre partit i partit, potser podríem corregir coses”, es resignava l’entrenador asturià, que va repetint que l’equip té encara moltes coses a millorar. “Perquè sempre n’hi ha”.

Però va polint el que pot, quan pot. Ahir, de fet, la plantilla va gaudir de l’únic dia de descans en els pròxims set dies. Aquesta serà una altra setmana de doble partit. L’equip s’entrenarà avui i demà al matí, i jugarà l’anada de semifinals davant del València dimecres al Camp Nou. Sense temps per pair el resultat ni recuperar forces, tornarà a la rutina dijous i divendres al matí, i dissabte s’exercitarà a la tarda, abans de viatjar. El partit contra el Llevant serà diumenge al migdia. No és res nou. Sense comptar els dies de Nadal, després del Mundial de Clubs, el Barça està jugant dos partits per setmana des de l’aturada de seleccions del novembre.

Estabilitzar els 90 minuts

L’estressant calendari justifica alguns dels alts i baixos de l’equip, que no sempre rutlla a la perfecció. No tant entre partit i partit, sinó internament en el mateix dia. L’aficionat blaugrana ja dóna per fet que el Barça canviarà de cara entre una meitat i l’altra, per corregir el que sigui que no ha acabat de funcionar al començament o per gestionar la renda aconseguida. Preguntat per això, Luis Enrique es va limitar a dir que “és futbol” i no es mostra preocupat. Entén que les cartes dels equips s’exposen, es juguen i, després es tornen a exposar, corregides o millorades al descans. Forma part de la batalla tàctica que es juga des de les banquetes.

De fet, el Barça està lluint uns recursos infinits per adaptar-se a l’escenari que sigui. Si la cosa es torça sobre la marxa després d’un bon inici, el Barça competeix i resisteix fins al final, mostrant la dosi de caràcter que aplaudeix Luis Enrique i que el definia com a jugador. En aquest sentit, la polivalència d’Arda Turan o Sergi Roberto són fonamentals per equilibrar el sistema sobre el directe. I si cal retocar coses, el cos tècnic segueix mostrant-se flexible i actiu, hàbil per moure les peces que grinyolen i capgirar una dinàmica favorable al rival. La mà de l’asturià es deixa veure en cada mitja part quan s’ha patit, fins al punt que la franja més efectiva dels blaugranes és la que hi ha entre els minuts 46 i 60. És a dir, immediatament després de sortir de vestidors. En Lliga, el Barça marcat 17 gols en aquest quart d’hora, exactament els mateixos que en tota la primera meitat. No és casual que l’equip faci el doble de gols en el segon temps, quan el rival està fatigat.

Dubtes en la sortida de pilota

On potser està sent més evident la necessitat d’intervenir al descans és per corregir la sortida de pilota. El 2016 ha arrencat amb rivals especialment agressius i valents en la pressió, i el Barça no sempre s’ha mostrat solvent per resoldre la primera fase del seu joc. L’últim cas va ser el de l’Atlètic. “Sabíem que podíem treure benefici si pressionàvem a dalt -deia a l’ARA el migcampista matalasser Saúl Ñíguez-. Recuperar una pilota allà ens donava una clara opció d’atacar”. Yannick Carrasco també va ser decisiu en la pressió i, sobretot, per anul·lar Sergio Busquets. “Simeone ens havia insistit molt que havíem de bloquejar el seu triangle”, explicava a l’ARA.

Desactivar el de Badia és la principal missió dels rivals i és, també, la primera solució que s’aplica des de la banqueta. La més repetida és fer-lo baixar per aclarir la passada dels centrals. Quan l’equip resol això, la resta de peces flueix, sobretot gràcies a la clarividència d’un Iniesta cada cop més protagonista a la base del joc.

Dependència del trident

Curiosament, l’element que dóna més confiança al barcelonisme quan s’imagina la possibilitat de repetir triplet a final de temporada és el que més l’intranquil·litza. El trident que formen Messi, Luis Suárez i Neymar sembla la carta guanyadora perpètua, l’argument que tot ho rebatrà, digui el que digui qualsevol rival, ja sigui a la Lliga o a Europa. Dissabte, quan Neymar es passejava coix per la banda esquerra, amb problemes a l’empenya del peu dret, es va estendre un rum-rum per les graderies que resumia el neguit blaugrana. Que escalfés Munir no el va calmar, ni tampoc que poc després s’hi afegís Arda Turan.

A la pràctica, però, que el Barça sigui líder a la Lliga i estigui viu a la Copa i a la Champions no té a veure exclusivament amb la presència dels tres golejadors. Si més no, no amb la presència conjunta dels tres. Per culpa de les lesions o d’alguna sanció o malaltia inoportuna, Luis Enrique ha pogut comptar amb el trident al complet en menys de la meitat de partits: 16 de 38. Aquest 58% sense algun dels tres cracs reparteix el mèrit dels resultats en tota la plantilla, que va haver-se de reinventar per suplir la baixa de Messi durant dos mesos o, en menys mesura, les accidentals de Neymar o Suárez. Hauria d’ajudar a repartir confiança ara que la maquinària funciona. A tota velocitat fins al maig.