Xavi, Gündogan i el Rolls Royce

Perdre un clàssic a casa cou molt: costa guarir les ferides i pair el disgust. Per acabar d’amanir bé el plat amarg, només calia afegir-hi les declaracions a cor obert d’un competidor nat que ve d’aixecar un triplet amb, justament, Pep Guardiola. No és estrany que a Gündogan li grinyolin alguns usos i costums del vestidor blaugrana, perquè la història recent del seu nou club no té res a veure amb el context consolidat, pletòric i farcit de petrodòlars del Manchester City. Quan baixes del Rolls Royce i puges al Panda tunejat, pots endur-te sorpreses desagradables. La mentalitat impertorbablement guanyadora i obsessivament perfeccionista d’un equip aspirant a tot no es forja en quatre dies. Ara bé, amb els dos títols del curs passat, els fonaments haurien de ser més sòlids, i els lideratges al camp, més clars. 

Xavi sap tot això i, naturalment, s’irrita una mica quan a la sala de premsa li parlen de conformisme o autocomplaença en la derrota: “Ningú ens ha de dir què és l’exigència a Can Barça i menys a mi, que porto tota la vida aquí”. Ho diu amb un somriure a la boca, però ho etziba amb contundència. Tampoc se li escapa que qui s’ho juga tot de debò cada jornada és ell: “És el primer que t’ensenyen al curs d’entrenador”. De portes enfora tot són paraules elogioses i suport cap a la feina de Xavi, però a l’interior de la llotja sempre han planat els dubtes, també en la victòria. Alguns, curosament traslladats a determinats fòrums fins i tot dies abans d’anunciar-ne la renovació. Fa unes setmanes, el focus es posava en superar la fase de grups de la Champions i ara en no deixar escapar prematurament el Reial Madrid a la Lliga, cosa que es donava per descomptada. 

El que dèiem: perdre un clàssic a casa cou molt i és urgent trobar l’antídot balsàmic que faci passar l’acidesa col·lectiva. L’escenari és imponent: reaccionar amb un triomf a Anoeta, per l’entitat del rival i per com juguen a futbol, donaria al Barça el cop d’autoritat que necessita per mantenir-se ben viu i tancar unes quantes boques –algunes, dins del mateix club–. La situació actual ens dona a tots plegats una lliçó: potser Xavi tenia raó i guanyar la Lliga el curs passat va tenir encara molt més mèrit del que li vam donar. En aquesta muntanya russa emocional que fa pujada, la fina línia habitual entre el cel i l’infern la pot marcar la pel·lícula de Sant Sebastià, i el protagonisme l’ha de tenir el compromís dels jugadors amb l’equip. Per cert: ha tornat Pedri. Us enrecordeu de quan jugava al Barça?