Tants somnis com puguis aconseguir
El pare de Pau Gasol, l’Agustí, jugava a bàsquet al Gaudí i per això ell s’hi va començar a interessar. Era prim i tou, però tenia ganes i ambició. “Tothom em deia que era massa fluix, que no podia jugar. Però això no em va aturar, vaig utilitzar les adversitats per motivar-me”, diu el jugador, que porta tota una vida superant obstacles. L’últim és majúscul. No hi ha precedents d’esportistes que hagin superat dues operacions d’una fractura navicular per estrès al peu esquerre. Menys encara d’algú amb 40 anys.
“Si vols aconseguir alguna cosa, sempre hi ha un cost i sempre sorgeixen moments de dubte, però si segueixes el teu camí no hi ha errada possible. Quan vaig decidir anar a la NBA vaig sentir que era precipitat, que fracassaria. El meu entrenador pensava que era massa aviat i tothom creia que l’any següent tornaria a jugar a Europa, però jo creia en mi. Es tracta d’aprofitar la incertesa perquè et doni força. Vaig saber utilitzar els meus punts forts. Hauria pogut tenir por i amagar-me en les meves pròpies limitacions, però els èxits mai arriben per accident”, confessa Gasol, que vol convertir els Jocs Olímpics de Tòquio en l’epíleg d’una carrera molt exitosa.
Si ho aconsegueix, serà una gesta brutal. Si no, també. Perquè, amb la seva vida resolta, porta dos anys esforçant-se cada dia per contradir tots els diagnòstics mèdics. Hores i hores amb fisioterapeutes, preparadors físics i entrenadors personals per tornar a posar en risc un prestigi aconseguit durant 20 anys a la NBA, la competició més exigent del món. Molt a perdre i poc a guanyar, però Gasol està fet d’una altra pasta. “Quan tenia 8 anys era molt dolent jugant a bàsquet, però l’esport em va ensenyar a tenir constància, a treballar en equip, a liderar i a adaptar-me a diferents rols. A la vida se’ns presenten oportunitats diàriament i les hem d’aprofitar. Es tracta d’acceptar els reptes. Cada dia, facis el que facis, tens l’opció de demostrar qui ets”, subratlla.
Almenys una vegada a l’any Gasol queda amb els seus excompanys de col·legi per posar-se al dia i petar la xerrada. “És una cosa que m’agrada i em recorda d’on vinc, quines són les meves arrels. És important tocar de peus a terra. Un amic em va dir que la meta no és un punt concret sinó un camí i crec que és una metàfora molt encertada. Jo intento no posar-me límits”, diu. I d’això va la vida, de perseguir tants somnis com siguis capaç d’aconseguir. Una vegada i una altra.
