Esports 08/04/2021

Un clàssic a l'estadi Alfredo Di Stéfano, l'home que va arribar a ser jugador del Barça

El Barça jugarà per primer cop a Valdebebas, el divuitè escenari de la seva rivalitat amb el Reial Madrid

5 min
Vista general de l'estadi Di Stefano de Valdebebas
Disponible en:

BarcelonaLa pandèmia ho ha alterat tot. També el partit de futbol de clubs més mediàtic del planeta, el Barça-Reial Madrid rebatejat com a clàssic ara fa uns quants anys. Un espectacle global que se sol disputar davant de més de 90.000 persones, tot i que ara es juga a porta tancada i per primer cop en un estadi tan petit que, per trobar-ne un referent semblant, cal viatjar fins fa cent anys. L’estadi Alfredo Di Stéfano de Valdebebas serà el catorzè terreny de joc diferent que acull un Madrid-Barça oficial, perquè sumant-hi amistosos la llista arriba a divuit amb matxs com el dels Estats Units del 2017 al Hard Rock Stadium de Miami o el primer clàssic a l’estranger, jugat en una Copa del Món de Clubs no oficial el 1982 a l’estadi Farid Richa de Barquisimeto, a Veneçuela.

El primer clàssic de la història va ser a Madrid, a l’hipòdrom que hi havia a la zona de la Castellana, on ara s’aixeca l’àrea de Nuevos Ministerios. Era la semifinal de la Copa de la Coronació, la competició que donaria pas a la Copa del Rei, i el Barça es va endur el triomf. Era el 13 de maig del 1902. Després el clàssic s’ha jugat en estadis barcelonins com el del carrer Muntaner (1906 i 1916), el camp del carrer Indústria (de 1913 a 1921), les Corts (de 1927 a 1957) i el Camp Nou, a partir del 1958. A Madrid, els escenaris han sigut el camp d’O’Donnell (1916), l’estadi d’O’Donnell, que tenia un nom similar però era diferent de l’anterior (de 1914 a 1922), el vell Chamartín (de 1926 a 1946), el Metropolitano (de 1946 a 1947) i el Santiago Bernabéu, a partir del 1948. A Madrid també es va jugar la final de Copa del 1974 al Vicente Calderón. A part, s’han disputat quatre finals de Copa a Mestalla (1936, 1990, 2011 i 2014), dues edicions del Torneig Carranza a Cadis a l’estadi del club gadità, un partit amistós al camp de Las Delicias de Saragossa els anys 20 i una final de Copa a l’estadi de La Romareda també de la capital aragonesa (1983).

El jugador Alfredo Di Stéfano en una fotografia de l'any 1960.

Debut a Valdebebas

Al cap de 119 anys del primer duel, el clàssic estrenarà un nou escenari, el divuitè: l’estadi Alfredo Di Stéfano de Valdebebas. Inaugurat el 2006 a la nova ciutat esportiva del club blanc amb un amistós entre els primers equips del Madrid i l’Stade de Reims, que va servir per recordar la primera final de la Copa d’Europa de la història, el camp s’ha convertit en la casa del filial del club madridista fins que la directiva va decidir utilitzar-lo també com a escenari dels partits de l’equip de Zinedine Zidane durant la pandèmia, per poder fer alhora les ambicioses obres de remodelació del Santiago Bernabéu.

Els noms dels estadis expliquen la història dels clubs, de fet. Si el Barça ha escollit el de Johan Cruyff per a l’estadi on juga el filial, el Madrid va apostar per Alfredo Di Stéfano. "Don Santiago Bernabéu i Alfredo Di Stéfano van crear la llegenda del Madrid. Van crear el club tal com és ara. Di Stéfano va ser el millor jugador del món i va fer del Madrid el millor club del món, guanyant de cinc Copes d’Europa consecutives. I tot gràcies a Bernabéu, que el va saber fitxar amb intel·ligència", explicava a l’ARA fa alguns anys Paco Gento, exjugador dels anys 50 i 60. Sense Di Stéfano, immortalitzat en una estàtua a fora d’aquest estadi on caben 6.000 persones, el Madrid no hauria arribat a guanyar tant. I Di Stéfano, de fet, és un dels noms més importants per explicar la rivalitat amb el Barça. L’equip blaugrana jugarà en un estadi que porta el nom d’un futbolista que va ser seu, amb papers signats i samarreta blaugrana. Però un escàndol que encara avui enfronta aficionats dels dos clubs va acabar amb l'argentí de blanc.

Un partit de blaugrana a Palafrugell

Alfredo Di Stéfano (Buenos Aires, 1926 - Madrid, 2014) havia debutat a la Primera Divisió argentina al River Plate fantàstic dels anys 40 conegut per una davantera de cinc llegendària: la Màquina. Ell era el relleu dels Muñoz, Moreno, Pedernera, Labruna i Loustau, però una vaga de futbolistes el va empènyer a la lliga colombiana el 1949. Tenia 22 anys i ja no tornaria com a futbolista a l'Argentina. Durant tres anys i mig, Di Stéfano va jugar en aquell invent que va ser la lliga professional colombiana, un torneig ple de grans jugadors però que no era reconegut per la FIFA perquè trencava les normes sobre els contractes professionals. Jugant amb el Millonarios de Bogotà un amistós a Madrid, va ser descobert a la vegada pel Barça i pel Madrid. I a partir d'aquí va començar un dels capítols clau del gran llibre de la rivalitat Barça-Madrid.

El secretari tècnic del Barça era el gran Josep Samitier, que va moure fitxa primer. L'advocat Ramon Trias Fargas fins i tot va tancar el traspàs amb un dels dos clubs que tenia els drets del jugador, el River, i amb el mateix Di Stéfano. El problema va ser que no es va arribar a temps a tancar un acord amb el Millonarios. Era un cas complicat. Di Stéfano jugava al club colombià però l'últim contracte reconegut per la FIFA era amb el River. Oficialment, el club argentí continuava gaudint dels drets sobre el futbolista, però a la pràctica era a Colòmbia. El Barça, doncs, tenia tancat l’acord amb els argentins i el Madrid amb els colombians.

La documentació de l'època evidencia que la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes franquista no volia veure Di Stéfano jugant al costat de Kubala, que es recuperava de mica en mica d'una tuberculosi. Quan Santiago Bernabéu va atacar per l'esquena arribant a un acord amb el Millonarios, el règim va acabar de posar bastons a les rodes del Barça, que hauria consolidat la seva posició de millor club del moment unint el talent de l’argentí a la generació del Barça de les cinc copes. Di Stéfano, de fet, va arribar a Barcelona convençut que seria blaugrana. El 19 de juliol del 1953 jugava el seu primer partit a Espanya al camp del Palafrugell. A l'espera de saber si es confirmava el fitxatge pel Barça, va jugar un amistós de festa major al camp de l'equip empordanès, en què va vestir 45 minuts de blaugrana i 45 de blanc-i-negre, els colors locals. Però, poc després, la delegació d'esports prenia una decisió salomònica sorprenent: Di Stéfano jugaria dos anys de blaugrana i dos més de blanc. La directiva blaugrana, encapçalada pel president Enric Martí, va presentar la dimissió en bloc, indignada. I el Barça, humiliat, va renunciar fins i tot a gaudir durant dos anys d'un Di Stéfano que se'n va anar al Madrid per canviar la història dels dos clubs. Ara Messi jugarà a l’estadi que porta el nom d’un dels grans futbolistes argentins de tots els temps. L’estadi que porta el nom de l’argentí que va canviar el Madrid veurà en acció l’argentí que ha canviat el Barça.

stats