Completar el medaller i tornar a casa a abraçar la teva filla

BarcelonaMaialen Chourraut va començar a estimar l’aigua de ben petita. Nascuda a Lasarte-Oria i malgrat que el seu pare tenia una llibreria familiar, a ella li encantava passar hores i hores a la platja de La Concha de Sant Sebastià. Va ser a la capital guipuscoana on va començar la seva passió pel piragüisme. Es va forjar al Club Atlètic Sant Sebastià, del qual avui dia és un referent per a totes les joves piragüistes que l’admiren i que ahir, des de la distància, van celebrar el seu triomf.

Amb 38 anys, Chourraut va guanyar la medalla de plata en la categoria K-1 en aigües braves -la tercera en total per a la delegació olímpica a Tòquio- i, d’aquesta manera, completa el seu medaller particular: va aconseguir el bronze a Londres el 2012 i es va penjar al coll, exhibint un somriure d’orella a orella, la medalla d’or a Rio 2016 amb una victòria incontestable. Al centre de piragüisme en eslàlom de Kasai, la guipuscoana va admetre que no les tenia totes per sumar un metall però que, gràcies a una baixada sòlida, sense penalitzacions, va quedar-se a ben poc de revalidar l’or del 2016 amb un temps de 106,62 segons, ja que només la va superar superada l’alemanya Ricarda Funk (105,50 segons). L’altra gran favorita, l’australiana Jessica Fox -que havia aconseguit la millor marca a les semifinals-, va completar el podi amb una baixada en 106,73 segons.

“És la medalla que em faltava en la col·lecció olímpica. Sé que no venia com la més ràpida, però arribava sense la pressió de Rio, en què em vaig quedar molt satisfeta. No ha sigut una baixada perfecta, però l’he lluitada molt. Jo no tiro la tovallola fins al final”, va explicar poc després de rebre un metall olímpic que engrandeix la seva llegenda. Però els pensaments de Chourraut anaven dirigits cap a la seva filla Ane, de 8 anys. Si bé va poder acompanyar la seva mare en una tendra imatge quan va recollir l’or a Rio 2016, les restriccions a causa de la pandèmia han fet que mare i filla no hagin pogut gaudir plegades d’aquest triomf a Tòquio. “Aquest Jocs són diferents, llunys de l’Ane. Tinc moltes ganes de fer-li un petó: d’agafar l’avió i arribar demà [per avui] a casa”, va confessar.

La piragüista basca, afincada a la Seu d’Urgell, la meca del piragüisme a l’estat espanyol -allà hi ha el Parc Olímpic del Segre-, ha hagut de treballar de valent per poder ser a Tòquio després d’un any que descriu com a “molt complicat”, tant per la pandèmia com per les lesions que ha hagut de superar: “Tinc 38 anys”, recorda.

Ser mare sense deixar de competir

Al seu talent -junt amb Jessica Fox (bronze a Rio i plata a Londres) són les úniques piragüistes que tenen les tres medalles- s’hi suma una aposta decidida per la maternitat sense renunciar a la competició de més alt nivell. Tot plegat, envoltada per un entorn que la reconforta i que l’ha animat a seguir creient en aquella passió que va començar a les platges del País Basc. A banda de la seva filla, Chourraut també va recordar “la família i els amics”. “Tots han fet pinya. Soc afortunada per tothom qui m’envolta”, explicava ben a prop del seu marit i entrenador, Xabi Etxaniz.

Tots dos van acompanyats de la petita Ane a gairebé totes les competicions i la basca ja va reclamar el 2016 “que es donessin facilitats a les mares olímpiques”, en termes d’allotjament a la vila olímpica i altres qüestions logístiques. Després de decidir ser mare va haver de modificar i corregir la seva tècnica perquè durant l’embaràs -va seguir entrenant-se, però de forma més suau- va perdre habilitat en el gest. Tot i això, va tornar a competir i a guanyar medalles.