Les coses que faig per tu, Pep Guardiola

BarcelonaEl Manchester City és una de les meves contradiccions. Tots en tenim, de contradiccions. La clau és no tenir-ne gaires. Un Manchester City - PSG és una peça més en la guerra diplomàtica entre els Emirats Àrabs Units i Qatar. Els primers controlen el City, els segons el PSG. Monarquies totalitàries d’estats islàmics que juguen una partida en l'àmbit internacional per manar més i més. Per tant, cap d’aquests dos clubs m’agraden, en el fons. Però el City va fitxar Guardiola. Va encarregar el seu projecte a un grup de cares conegudes, de Ferran Soriano a Txiki Begiristain, que m’agrada con treballen. I aquí arriba la contradicció. 

Jo, que critico els clubs estat, que m’agrada el model alemany del 50+1 –que garanteix que els aficionats tenen un control sobre els clubs–, acabo amb una rialla d’orella a orella quan el City marca un gol. Com porto aquesta contradicció? Aquest any molt bé, veient els quatre semifinalistes de la Champions. I encara ho porto millor quan veig com juga l’equip de Guardiola. Un dels trucs mentals que faig per celebrar un gol de De Bruyne sense sentir-me malament és pensar que el món sempre ha estat ple de milionaris. Alguns tenen bon gust. És a dir, no és el mateix un que es gasta els diners en obres d’art, bons vins i entrades per gaudir d’un concert que un que s'envolta de vulgaritat i mal gust o que porta xandall on hi ha escrit el seu nom amb diamants. El PSG sempre l’he vist així. Com els rics que arriben a París a gastar-se diners en coses que cridin l’atenció. El City, en canvi, ha confiat en Guardiola. I Guardiola busca la bellesa, amb el seu futbol. I aquí em teniu, emocionat veient el City a la final. Quines coses que faig per en Guardiola!

Passi el que passi en el partit de tornada, no deixaré de pensar que Guardiola és el millor entrenador que he vist mai. Poques persones m'han donat tanta felicitat en aquest esport. Si perd, qui el defineixi com un fracassat no deixarà de ser algú molt ressentit. Cada partit seu és una oportunitat per seguir estimant el que passa dins del terreny de joc d’un esport que m’excita com el primer dia. Suposo que per això no soc dels que defensen una Superlliga. Les meves contradiccions fan que m’enamori un City-PSG, però també m’emociona la lluita per no baixar del Sabadell o la passió dels aficionats sud-americans. Sí, tinc clar que per jugar com Guardiola calen diners, cert, però també una idea de joc conseqüència d’anys de passió. I d'altres gastarien els diners en grans estrelles, no en jugadors que estiguin al servei d'una idea. El futbol és un negoci? Sí i no. És un negoci i moltes altres coses. És una comunitat, és una escola de vida i és emocionar-te amb un partit bell. Aquestes són les meves contradiccions. Les porto prou bé, en el fons.