Els cracs també ploren
Messi, Neymar i Xavi estan, segons les votacions de l'última Pilota d'Or, entre els quinze millors jugadors del món. Tots tres tenen, al Barça i al seu país, tot el reconeixement, el món futbolístic als seus peus i la butxaca plena per a unes quantes generacions. Però aquests tres cracs mundials, aquesta mateixa setmana, han donat tres exemples de feblesa que els honoren. Leo Messi, en un acte publicitari de maquinetes d'afaitar, va dir que les lesions ja estaven oblidades i, més important encara, que de cap també estava bé, perquè ho havia passat molt malament. Intuíem que Messi s'havia passat els dotze últims mesos patint -des del partit a camp del París Saint Germain-, però no sabíem fins a quin punt s'havia arribat a angoixar. Mai no sabrem si era primer l'ou o la gallina però, en qualsevol cas, va reconèixer que el cervell no el deixava viure tranquil.
Més revelador és, encara, el cas de Xavi Hernández. L'endemà de la mort de Luis Aragonés, el crac de Terrassa li escrivia una carta molt sentida que li enviava a través d' El País. En un exercici de franquesa prou insòlit per a un esportista, Xavi desvelava: "El Luis em va fer sentir important quan la meva autoestima era un desastre. Em va donar el comandament de la selecció quan ni tan sols el tenia al Barça". O sigui, que aquest Xavi que sembla de pedra picada, l'home dels 700 partits, el jugador amb més títols de la nostra història, el crac de la casa que va rebutjar molts milions per quedar-se aquí en lloc de tocar el dos al Milan, l'any 2008 no s'estimava prou. Portava nou anys al primer equip i encara se sentia menystingut. I va haver de ser Luis, amb la roja, qui el rescatés moralment. A partir d'aquí, ser el millor jugador de l'Eurocopa, l'arribada de Guardiola i l'adéu de Déco li van aixecar l'ego i li van estimular el talent.
Neymar Jr. potser és el cas més trist i més complicat. Preocupat per la situació molt més del que ens deien, el jove brasiler ha fet pública una carta d'amor al seu pare. Li diu que l'enyora, li agraeix tot el que ha fet per ell, li dóna suport en tot el que ha fet per dur-lo al Barça i, amb un excés de sentiment, arriba a redactar una cosa que farem veure que no hem llegit. Li diu al seu pare que l'estima tant que està disposat a donar la seva vida, i la del seu fill, per ell. Tants sacrificis tampoc no calen. Que ens ho torni, al pare i als culers, amb sacrifici i gols. Com va dir Lillo, el gran filòsof del segle passat, "el futbol és un estat d'ànim". Ara que els tres jugadors del Barça més valorats han fet la catarsi pública, i han tret el que els neguitejava, a veure si som a temps a redreçar el camí i la temporada.
