El noi del no al Barça que viu el Somni Americà

Sona el despertador. 6.30 h del matí. Ferran Guedea (Barcelona, 1991) es lleva puntual. El temps està cronometrat. Es posa roba d’esport i les sabatilles de runner. Surt de casa, trepitja el carrer i comença a córrer al costat de l’East River de Nova York. Són un total de trenta minuts en què descobreix els primers batecs de Manhattan. Després, un parell d’exercicis al gimnàs, dutxa, esmorzar ràpid i cap a les oficines de Murex, ubicades a Times Square. “Així cada dia”, comenta a l’ARA el barceloní, que viu amb perspectiva la part dolça del Somni Americà. Tot i la “frenètica rutina”, l’enginyer, un consultor amb gran projecció, és incapaç de deixar l’esport. Forma part del seu recorregut personal i professional. “Ara el visc diferent”, aclareix. El seu to denota llunyania, però fa només uns quants anys era considerat un dels grans valors del Barça d’handbol i del panorama estatal base. Ell podria haver sigut un dels jugadors convocats per al partit que afronten avui els culers contra el Kiel.

“Era un extrem esquerre excepcional, amb cames i lectura de joc. Era prim i tenia un canell que cridava molt l’atenció. Era capaç de fer gols amb poc angle i sense gaire força”, recorda Pau Campos, el seu entrenador durant l’etapa juvenil i actual líder de l’Handbol Bordils. “Ho tenia tot”, insisteix, però Guedea no va voler. Va poder escollir, afortunat, i no va voler. Va dir que no a una oferta del club en una època en què la disciplina espanyola tenia una identitat esportiva i econòmica exultant. “Vaig començar a entrenar amb el primer equip amb 17 anys. Als 18, quan ja estava cursant industrials a la UPC, l’entitat i Xavi Pascual van proposar-me formar part de la plantilla i fer-me fitxa de Lliga de Campions per suplir Juanín García, que s’havia lesionat. La condició era venir cada dia a entrenar-me”, explica.

La situació grinyolava. “L’horari d’universitari era molt flexible i em podia entrenar matí i tarda. Però amb els primers exàmens parcials vaig aterrar: no en vaig aprovar ni un. M’havia de centrar. Va ser llavors quan em vaig adonar que ja havia espremut al màxim el món de l’esport. Ara tocava descobrir-ne d’altres. Per això no em va costar gens renunciar a l’oferta. Vaig parlar amb l’entrenador i vaig dir-li que gràcies per la seva confiança, però que truquessin a algú altre, que s’esforçaria molt més que jo. Senzillament no era l’oportunitat de la meva vida”, comenta. Recorda amb èmfasi aquell moment, cara a cara amb Pascual. “Era complicat, però en part em va entendre. Va ser molt sensat amb mi. La nostra conversa va ser el més sincer que he viscut a l’esport”, afirma. Campos intenta descriure la magnitud del seu talent: “Per arribar a l’elit s’han de donar moltes circumstàncies. Ell, però, era especial, diferent. Tothom donava per descomptat que tenia nivell d’Asobal. L’entorn comentava que era un dels jugadors amb més projecció en un vestidor amb noms com Gonzalo Pérez de Vargas, David Balaguer o Aitor Ariño, entre d’altres”.

Guedea va ser per iniciativa pròpia l’aneguet lleig entre tant d’hispà en potència. “Em deien que havia embogit. Jo confiava en les meves possibilitats. Podia ser veritat, però la meva motivació, l’ambició, m’empenyien a descobrir nous horitzons. Somiava a treballar als Estats Units”, diu. En llicenciar-se, i després de deixar el Barça i l’SM Adrianenc, el seu últim club, va aterrar a Boston per guanyar experiència en un departament de la Universitat de Harvard. Es quedaria a la localitat de Massachusetts una temporada més fent un màster al MIT abans de fer el salt definitiu a Nova York. “Durant la meva tesi vaig fer unes 50 o 60 entrevistes. M’hi volia quedar i ho vaig aconseguir. Ara cada dia se m’obren noves portes. Al Barça recordo que em van arribar a dir que m’equivocava, que no cobraria en 30 anys el que guanya un jugador en només 10. Al final mira, la cosa no han anat ben bé així”, confessa, satisfet, amb el seu habitual despreocupat somriure.