30/06/2022

Un dia trist

2 min
Melendo abraçant-se a RDT durant un partit d’aquest curs.

Estimar és tot un risc. Com més estimes, més possibilitats tens de decebre’t, de sentir-te ferit. L’alegria de l’amor mai no és prou gran com la tristesa que et provoca. L’Espanyol és un dels grans amors de la meva vida i la llista de decepcions que m’ha provocat és gairebé interminable. Molts aficionats al futbol –també molts pericos– tenen la sort d’enfadar-se. Se senten enganyats, estafats o maltractats i la seva reacció és enfadar-se com ho fan els clients o els contribuents. Jo no soc capaç de posar prou distància per enfadar-me. L’Espanyol mai no és un ells. Sempre és un nosaltres. Per això, quan els seus dirigents s’equivoquen, quan com a club ens equivoquem, el meu sentiment és semblant al que tinc quan ho fan els meus fills. Un rampell que s’assemblaria a enfadar-se però una sensació dominant de tristesa i decepció.

Les dues finals perdudes, els tres descensos, l’assemblea de la vergonya, les banderes de vol i símbol gallinaci, la gran tragèdia que ens uneix en el minut 21 són algunes de les més grans tristeses com a perico, entre moltes altres. Aquesta setmana dos nous episodis.

Dimarts va ser el Dia Internacional de l’Orgull LGTBI. Enguany és especial: perquè les agressions a aquests col·lectius no paren de créixer i perquè se celebra el Mundial de la ignomínia a un país on se'ls persegueix. Una bona oportunitat perquè el Club es posés del costat dels drets humans. Il·luminant l’estadi amb els colors de l’arc de Sant Martí, fent un simple tuit. Res. El club dels rebels, el club de la minoria valenta, recorda el dia amb un sorollós silenci.

I avui, dia 1 de juliol, Óscar Melendo ha deixat de ser jugador de l’Espanyol. Diuen que per 200.000 euros de diferència. Diners que ens gastem –amb escreix– amb jugadors brillants i compromesos com Loren o Fran Mérida. Diners que no discutim a Dimata o a Aleix Vidal. Melendo va entrar amb sis anys al club. És el més perico de tots. I quan a qualsevol jugador de la plantilla se li pregunta, el destaca com el més dotat tècnicament de tots. Si fitxa per l’Almeria com sembla que serà, el tornarem a veure fent les assistències que feia amb Rubi l’any de la classificació europea (busqueu, per exemple, la que li fa a Borja Iglesias contra el Valladolid a casa). Marxa un símbol, una manera d’entendre l’Espanyol, una possible demostració de l’aposta pel planter. I ara que ningú el pinti com un “pesseter”. Si Melendo marxa és perquè el Club no li expressa prou estimació, no li dona un bon context. I això és tot un símptoma. Gens bo.