14/01/2016

Disculpin les molèsties

No m’agrada fer confessions íntimes en una columna d’opinió. Però la vida és plena de contradiccions i no ve d’una. Estic dolgut i afectat per les reaccions al meu article d’ahir. He rebut desqualificacions i insults per Twitter, mar i aire. Referències a la meva família. Incomprensibles pedres amagant la mà. I m’ha deixat tocat. Hi ha gent que se sent còmode en aquest territori de la polèmica agressiva. Jo no. El futbol és una part mínima de la meva vida i no estic disposat a aguantar més disgustos dels estrictament necessaris, dels que em doni haver triat un club esportivament mediocre.

Sóc autocrític. No em sap greu reconèixer errors. Però llegeixo i rellegeixo l’article d’ahir i no trobo motius per a aquesta reacció. Des de la meva mirada subjectiva, perica, poso l’èmfasi en dues trepitjades que van existir. I oblido el cop de Caicedo i la duresa d’Álvaro. Ho faig per compensar els èmfasis i els oblits contraris de mirades que es presenten com a objectives. Condemno i qualifico de mal gust les pancartes, especialment la dedicada a Shakira. Podria haver afegit que és masclista. Ho és. I que no s’hauria d’haver fet. A més, atacar algú a través de la seva parella ho trobo especialment trist i ofensiu. El que no vaig fer –ni faig– és assumir cap responsabilitat sobre aquestes pancartes. Bàsicament perquè no hi tinc res a veure. També dic –sense que això justifiqui res– que a Piqué li agrada provocar. I que “li va la marxa”. Imaginar-lo en un grup d’animació no és ofensiu. Finalment –i sense presentar-ho com a excusa– critico l’àrbitre. Amb una ironia –dos mitjos penals en fan un– i amb una evidència: el segon gol va ser en fora de joc. No entenc els atacs i els insults rebuts. La meva interpretació és que l’hegemonia del Barça és tan gran que la subjectivitat de moltes opinions culers esdevenen veritats absolutes. Aleshores, les subjectivitats dissidents ja no es perceben com a tals sinó com a mentides, com a bogeries, com a opinions filles del fanatisme. Jo, amics, no sóc objectiu. El problema és que la majoria dels que es presenten com a tals tampoc no ho són.

Cargando
No hay anuncios

Tants atacs m’han afectat. Lamento les queixes que ha rebut el diari i la feina que he donat als encarregats de filtrar els insults. Podria dir que, malgrat tot, seguiré escrivint el que penso i donant la meva interpretació de la realitat. Però seria mentida. He entès el missatge: el pròxim cop que hagi d’escriure sobre el Barça o sobre la rivalitat tocaré el violí. Res greu: només és futbol.