Escalada
Esports 02/01/2023

Net d'un combatent antifranquista i d'un explorador català: el viatge d'Erik Noya fins a l'elit mundial de l'escalada

Va arribar a l'Estat el 2017 i persegueix el somni olímpic des dels rocòdroms del CAR de Sant Cugat

Arnau Segura
4 min
Erik Noya celebrant un triomf al rocòdrom.

Torelló"Em van posar el llistó molt alt. Gairebé inabastable", diu. Potser per això Erik Noya es va fer escalador. Plata en la modalitat de velocitat al Mundial del 2021 representant Espanya i establert al CAR de Sant Cugat des del 2021, és descendent d'un home que surt a la Viquipèdia i d'un altre que té un carrer amb el seu nom. El seu besavi matern, Fèlix Cardona, va néixer el 1903 a Malgrat de Mar i va ser "un català molt important a Veneçuela". Explorador, va descobrir i va cartografiar diversos punts del sud de Veneçuela, com la cascada més alta del món (Salto Ángel). Noya explica la seva història amb orgull, igual que la de l'altra branca de la família.

El seu besavi matern, natural d'A Guarda, entre Vigo i Portugal, tenia una impremta on publicava material antifranquista. "Sé que el buscaven per afusellar-lo. El fill d'un amic el va amagar a casa seva i un dia van picar a la porta. Aquell home el va avisar i va sortir corrent. Es va salvar gràcies a ell. Tinc familiars que van ser torturats i afusellats", recorda l'Erik. Els seus avis van haver d'emigrar a Veneçuela per la persecució, pels estralls de la guerra i les misèries de la postguerra.

Ell, nascut el 1994 al país sud-americà, recorda una "infància molt feliç". I recorda bé el primer cop que va escalar: a la festa d'aniversari de Daniela Rodríguez, una companya de classe del seu germà. La infància feliç va deixar pas a una adolescència fosca per la delicada situació del país: "Va ser un cop, però no va ser sobtat. Anàvem veient any rere any com tot anava a pitjor, però, esclar, arriba un punt que ja és insostenible perquè veus que mentre siguis allà estàs fent malbé la teva vida, perquè estàs lligat de mans i no pots progressar. I llavors entres en un moment de profunda tristesa perquè t'adones que hauràs de deixar tot el que coneixes i t'agrada, i marxar".

Noya competint a la Copa del Món d'escalada a Chamonix (França).

"Al final, és una dictadura com la que es va viure aquí durant el franquisme. El que passa és que a vegades la història s'oblida fàcilment. Quan un està en dictadura té una bota militar que fa el que li dona la gana i que no permet que la gent es desenvolupi i que l'educació progressi, perquè és el que els apuntala en el poder: un sistema social corromput i destruït és beneficiós per a ells. Per això les polítiques no són per a la millora social, sinó tot el contrari. És una tragèdia", diu.

Les armes eren part del paisatge: "Era comú que robessin als teus amics o que segrestessin algú. Ara jo ho veig com una cosa superimpressionant, però quan ets un nen ho normalitzes tot molt ràpid i veus que no estàs exempt de res i que un dia et poden robar o segrestar. O més".

Noya admet que sentia impotència i odi. "Psicològicament t'afecta molt viure en una situació violenta, estar sempre pensant en això. Les converses amb els amics no eren de futbol o beisbol, sinó sobre com podíem canviar la situació i el món. Vivíem sempre, cada dia, amb un estrès profund, amb una ansietat brutal, i en el meu cas era tan petit que no sabia com gestionar-ho. El que feia era anar a protestar i rebre pilotes de goma. Al principi jo creia en la no-violència, però va arribar un punt que si feia falta tirava pedres. I està malament, perquè això no és vida. Ni societat. Això, al final, és viure en guerra", apunta.

Emigrant durant l'estiu del 2017

Va arribar a Espanya el 7 d'agost del 2017. Recorda la data com un aniversari, "com un renaixement", i recorda el primer que va fer: "Caminar per Madrid de nit durant hores. Potser van ser deu quilòmetres, per assaborir la tranquil·litat de saber que no em passaria res tot i passejar tan tard. Em vaig sentir feliç, afortunat. A Caracas no és impossible, però és estupidíssim assumir aquest risc, tan elevat. Si t'agrada l'adrenalina, endavant. A mi m'agrada més escalar", riu. Però el somriure s'evapora en la resposta següent: "La sensació de mirar per la finestra de l'avió i pensar «Aquí ja no hi tornaré» és molt dura".

Ja a Espanya va "canviar problemes A per problemes B". Va començar a fer classes d'escalada al parc del Retiro, a cinc euros per persona, i de preparació física per Instagram i festes d'aniversari en un rocòdrom. També va començar a treballar amb Glovo: "No ets un executiu en un banc, és veritat, però al mateix temps quan vens del no res ets agraït amb el que sigui. En aquell moment vaig agrair molt a Glovo que existís, perquè va ser una solució". En paral·lel, continuava escalant: el 2018 va ser campió d'Espanya. "Vaig poder demostrar tot el que portava de Veneçuela. El que passa és que quan arribes aquí i dius tot el que portes ningú et creu. És difícil assimilar que el teu currículum no val perquè vens de fora. Vaig haver de demostrar la meva vàlua mentre em buscava la vida. Està malament dir-ho, perquè sento que m'ho mereixo, però ha hagut de passar un miracle. Socialment, molaria més que manés la meritocràcia i no haguessin de passar miracles", diu Noya, actual campió de la Copa d'Europa de velocitat.

"Ara estic en una situació que si algú l'hi diu a l'Erik de fa anys s'hauria petat de riure i hauria pensat que aquella persona consumeix algun tipus d'estupefaent, perquè no té cap sentit", diu. Ara el somni és anar a uns Jocs Olímpics. "Jo em vull classificar. El que pugui passar als Jocs ja m'és una mica igual. Si guanyés seria l'hòstia, però és que classificar-me ja serà una gesta. Aniria a disfrutar perquè hauria complert una cosa que impossible, inimaginable". De fet, és un dels noms que podrien optar al podi en escalada de velocitat: una paret de 15 metres amb 5 graus d'inclinació. "Serà la disciplina més ràpida dels Jocs: poc més de cinc segons. És una bogeria. Sembla que fugim d'una cosa molt xunga", conclou, feliç. "Moltes gràcies per tenir-me en compte", afegeix abans de penjar.

stats