L’ALTRA MIRADA

El futbol com a refugi

Cada dimecres al matí el Sant Andreu organitza partits de refugiats a l'estadi Narcís Sala

Els dimecres al migdia, el Narcís Sala, el camp de la UE Sant Andreu, obre les portes. No ho fa per acollir cap partit del grup V de Tercera, sinó per rebre gent procedent de diferents parts del món que se n’ha anat del seu país per buscar refugi i que ara troba, en el futbol, una escletxa d’esperança. “L’esport és la cosa més integradora que hi ha, perquè tothom hi parla el mateix idioma”, explica Manuel Camino, president del Sant Andreu.

Aquests partits són fruit de l’acord entre el club presidit per Camino i BarcelonaActua, una fundació que té per objectiu, d’una banda, cobrir necessitats socials de col·lectius vulnerables a Barcelona i, de l’altra, mobilitzar la ciutadania. Precisament a través d’un voluntari, Hug López, es va iniciar tot el projecte. L’Hug, que també és soci del Sant Andreu, va recollir la demanda de jugar a futbol de molts d’aquests nois i va contactar amb el club: “Vaig pensar que el Sant Andreu reunia aquests valors, perquè no vol ser un equip més, i que hi encaixava la proposta”, explica. “Els veig molt feliços jugant a futbol, perquè són gent que fa poc temps que són aquí i que no tenen teixit social. Amb aquestes estones de futbol i amb la resta d’activitats que fem van omplint la setmana, coneixen gent, se socialitzen i augmenten l’autoestima i el sentiment de pertinença a la comunitat”, conclou.

La feina de BarcelonaActua en aquest àmbit se centra especialment en la fase inicial, tal com indica Laia Serrano, la presidenta: “Al principi és quan la seva vulnerabilitat és més gran i els organismes oficials, atesa la gran demanda que tenen, sovint no hi poden donar resposta”. És per això que tant el club com la fundació valoren molt positivament la iniciativa. Josep Hormigo, responsable de l’àrea social del club, explica que l’afició també l’ha rebut amb molta il·lusió: “Saben que el club està molt implicat en aquests aspectes i que sempre estem oberts a qualsevol servei social que es pugui fer”. De fet, des del partit de Copa que els va enfrontar a l’Atlètic de Madrid al Wanda llueixen a la samarreta el logo de Proactiva Open Arms.

Una samarreta que vesteixen els nois que s’acullen a aquesta iniciativa. I és que alguns d’ells van arribar amb poc més del que duien a sobre. És el cas de Yassine Aittarraste, un marroquí que va arribar amb pastera a Lanzarote. Allà es va estar 28 dies a Estrangeria, una setmana a Tenerife, tres mesos i mig a Las Palmas i, finalment, va ser enviat a Barcelona. Ara està aprenent castellà a través dels cursos de la fundació, amb l’Hug de professor. El Yassine jugava a l’Agadir, l’equip del poble on va néixer fa 28 anys: “M’encanta el futbol, però fa gairebé tres anys que no m’entreno. A veure si em fitxen”, ironitza sota l’atenta mirada de Mikel Azparren, el tècnic del primer equip.

Qui sí que té aquesta aspiració és el David, un senegalès de 33 anys i 1,93 d’alçada que havia jugat a la primera divisió del seu país amb un equip de Dakar: “La meva intenció és poder fitxar pel Sant Andreu”, reconeix. “Per a mi és important jugar aquí perquè és un país de futbol amb grans equips com el Barça”. El David és un dels pocs que va poder venir amb avió. Com el Nanthu (27 anys, Sri Lanka), que es va estar un any a Kènia abans d’arribar a Barcelona. Aquí, a través de l’ONG Accem, especialitzada en refugis i migracions, va contactar amb Betevé, on treballa editant vídeos per al programa La porteria.

Qui es va posar sota els pals de la porteria va ser Abu Bakarr (27 anys), procedent de Sierra Leone. Ell va saltar la tanca per Ceuta. Com el Saliou, un mecànic de 20 anys que ve de Guinea. O Aboubacar Sidiki Kake, un guineà de 21 anys que fa gairebé un any que és a Catalunya: “Vaig aprendre castellà a Ceuta i quan aquí van veure el meu nivell em van demanar que fes de voluntari”, explica Kake. Ara s’encarrega de repartir menjar als sensesostre del Raval, ajuda en les classes de castellà i cada dimecres juga a futbol: “Hi vinc per disfrutar, però també per conèixer gent i integrar-me”, reconeix. El seu pròxim objectiu és aprendre un ofici, vol ser lampista, i estudiar català. El que la vida separa, la pilota ho uneix.

Més continguts de