FUTBOL
Esports Futbol 11/12/2015

Un rodamón que busca estabilitat a la Corunya

Oriol Riera s’ha consolidat al Dépor, deu anys després de deixar el filial del Barça i de reciclar-se com a davanter centre

Martí Molina
4 min
Riera en acció durant el partit de Copa del Deportivo contra  el Llagostera.

BarcelonaHi ha desenes, centenars de joves que aprenen a jugar a futbol a les categories inferiors del Barça i que no es consoliden al primer equip. Però n’hi ha molt pocs que saben reconduir la seva carrera i, lluny del club blaugrana, establir-se com a futbolistes professionals de primer nivell. És el cas d’Oriol Riera (Vic, 1986), que el 2005 es va haver de buscar la vida a la Segona Divisió B i s’ha acabat consolidant com un fix –quan les maleïdes lesions ho permeten– a l’equip titular del Dépor.

“Ja és mala sort, tot el que no he tingut en deu anys ho estic tenint ara”, lamenta Riera, que atén la trucada de l’ARA al migdia, just després d’arribar a casa de la sessió de recuperació. Una lesió muscular l’impedeix ser aquest cap de setmana al Camp Nou, en el duel entre els gallecs i el Barça (16 h). Ell, però, no s’hi fa mala sang. “Pots agafar-t’ho com vulguis, però són coses del futbol. I ja està. Així que a seguir recuperant-se”. Una lesió, una ruptura fibril·lar, una pedreta més a un camí que ha estat de tot menys fàcil.

Oriol Riera va passar fugaçment per les categories inferiors de l’Espanyol i es va formar com a jugador a la Masia. El desembre del 2003, amb només 17 anys, va debutar al primer equip del Barça en un partit de Copa a Múrcia. Però no va acabar de reeixir a l’equip que entrenava Frank Rijkaard i va tornar al B. Fins que l’estiu del 2006 va decidir deixar el club blaugrana i buscar-se les garrofes. El seu primer destí va ser la Cultural Leonesa, de Segona B. Després el filial del Celta, el Còrdova, l’Alcorcón, l’Osasuna (on va debutar a Primera Divisió) i el Wigan. Fins aquest gener, que va tornar a la Lliga Espanyola de la mà del Dépor, on ràpidament va aconseguir un lloc a l’equip titular.

Buscar-se la vida lluny de la Masia

“Que si em sap greu no haver-me consolidat al Barça? Amb el temps veus les coses amb perspectiva. Amb 17 anys no estava capacitat per assumir tot el que comportava jugar al primer equip. Ara ja no em plantejo res. Em conformo d'haver tornat a començar de zero a la Cultural Leonesa. I això és el que m’omple d’orgull, el fet d’haver pogut treballar a tants equips i gaudir d’aquest esport de tantes maneres”, reconeix Riera, que va haver de tornar a aprendre –per dir-ho d’alguna manera– a jugar a futbol. “A la Masia et preparen per jugar al primer equip, a nivell tècnic, tàctic i mental. I quan en surts has de saber canviar de xip. Ningú juga com al Barça. Jo vaig tardar tres o quatre mesos a adaptar-me”, explica aquest davanter centre, que suma un centenar de gols durant la seva carrera. “Al Barça les ocasions te les donen fetes, a fora t’has de buscar els teus propis gols, has de desmarcar-te perquè et vegi, buscar coses diferents”. Del futbol de toc a la pilota llarga. De la combinació a la centrada. “He estat a molts equips i a motes ciutats. N'he après moltes coses i presumeixo, amb orgull, de tenir tota aquesta trajectòria al darrere. En el fons, el meu últim any al Barça va ser difícil i vaig fer bé de començar de zero. Penso que vaig fer bé de buscar-me el meu propi futur”.

Part d’aquesta trajectòria va passar per les illes britàniques, al Wigan de la segona divisió anglesa. Un canvi de país i d’estil de futbol que va afrontar amb il·lusió, l’estiu del 2014, però del qual va marxar més que desencantat. “Durant un temps es va posar de moda, molta gent tenia ganes d’anar-hi. I jo també. M’atreia la cultura, aprendre l’idioma... però el que m’hi vaig trobar no era el que m’esperava. Allà, el futbol és més físic, molt inferior a nivell tàctic i tècnic. I, al final, això fa que la qualitat de vida i la qualitat esportiva siguin diferents”.

La seva aventura només va durar uns mesos, fins aquest gener, que va fer les maletes –en condició de cedit– al Dépor. “Segur que hi ha casos de gent a qui li ha anat bé i s’hi ha adaptat. A mi em va costar molt, a nivell personal i esportiu. I no vaig ser l’únic, perquè la majoria dels que vam marxar hem acabat tornant”.

Què va passar? Que el futbol d’aquí i el d’allà no tenen res a veure. “És evident que hi ha motes coes que hem d’aprendre d’ells, com la planificació, la gestió dels clubs, les infraestructures, la federació... Però en tot allò referent al futbol, als mètodes de joc, als aspectes tàctics o tècnics, sóm superiors i ho seguirem sent molt de temps. Ja es veu com juga la selecció d’Anglaterra, i què els passa a les Eurocopes i als Mundials”.

Sempre amb la família

Amb 29 anys i establert a la Corunya, Oriol Riera sembla haver trobat l’estabilitat que buscava. Ha complert el somni de jugar a Primera Divisió i fer-ho amb regularitat, a un club on compten amb ell i acompanyat, sempre, de la seva família, que no s’ha cansat de canviar de ciutat un any sí i un altre, també. “És important tenir la família al costat. Et dóna tranquil·litat, equilibri, i et permet millorar. Necessitem tenir persones al voltant que entenguin i comparteixin aquesta situació”.

A la Corunya hi està a gust i hi viu bé. “Hi ha una qualitat de vida molt bona. El futbol es viu bé, és important a la ciutat i els jugadors ens sentim molt reconeguts”, argumenta. “Llàstima del temps. Si no plogués tant ja seria...

stats