Albert Lopo: “M’agradaria entrenar a l’Espanyol per tot el que hi he viscut de petit”

BarcelonaGairebé un any i mig després del seu últim partit com a professional, a Segona Divisió, amb el Nàstic, Albert Lopo (Barcelona, 1980) es resisteix a penjar les botes. Va passar uns mesos al Pubilla Casas i, des del gener, cada cap de setmana agafa el cotxe per entrenar un equip de nens de l’Escola de Futbol Orgel·lia de la Seu d’Urgell i jugar amb l’Inter Club d’Escaldes, on afronta l’últim repte abans de penjar les botes: classificar l’equip andorrà per a la pròxima edició de l’Europa League. Per fer-ho, necessiten guanyar la Copa Constitució. El 4 d’abril jugaran les semifinals d’aquest torneig.

Ja va cap als 38 anys. ¿Costa deixar el futbol?

Professionalment el futbol ja es va acabar fa un any i mig. Intento ser professional com he estat sempre en la meva carrera. Ara és un altre futbol, no hi ha tanta exigència, però cap futbolista perd la disponibilitat i les ganes de jugar a futbol fins que va a l’altre barri. Les ganes de competir, de viure el dia a dia en un vestidor de futbol i de compartir amb els companys no es perden mai. És el més bonic del futbol.

¿Com són el futbol d’Andorra i el seu actual club?

El futbol andorrà m’ha sorprès en positiu. És competitiu, hi ha bons futbolistes que per algun motiu no han pogut jugar en altres lligues o triomfar en categories més altes. És una categoria a la qual si se li donés més reconeixement tindria més nivell en tots els sentits. L’Inter, com que és un club nou, és molt professional en tots els aspectes, tant pel que fa al club com a les xarxes socials o al departament de comunicació. Hi ha moltes ganes que el club vagi cap amunt, es demostra en el dia a dia, fent coses noves per millorar-lo. Tota la gent que hi treballa ho fa amb ganes per estar aviat en competicions europees.

¿Li agradaria penjar les botes aconseguint la classificació europea?

Tenim una oportunitat. A través de la Lliga se’ns ha escapat, però la Copa ens hi pot donar accés. Tot l’equip està molt il·lusionat de poder aconseguir aquesta anhelada fita europea, i estem ficats en això.

És la seva primera aventura futbolística a l’estranger, encara que no sigui gaire lluny de casa. Què el va portar a no marxar abans a altres lligues més llunyanes?

Sempre hi ha prioritats. En aquell moment hi va haver oportunitats per sortir, però vaig valorar estar més a prop de la família, més integrat al futbol espanyol. Andorra és un altre país, però és a dues hores de casa i no calia fer grans esforços. No m’ho vaig pensar dues vegades.

Quin balanç fa de la seva carrera fins ara?

Ha estat molt positiva. Vaig començar a jugar de molt petit, i ni en els millors somnis podria haver esperat gaudir més del que he acabat fent. Poder estar tants anys a Primera, jugar tants partits, viure moltes experiències i guanyar títols són moments bonics. Una de les coses més especials per a mi va ser veure la meva família com disfrutava quan em veia jugar a Montjuïc amb l’Espanyol. És molt gratificant. Em va quedar l’espina clavada de no haver pogut jugar encara que fos dos minuts amb la selecció, era una il·lusió que tenia, encara que em quedo amb l’experiència d’haver pogut viure una concentració.

Quin record guarda de la seva etapa a l’Espanyol?

Molt bonic. Vaig entrar-hi com a aleví, amb deu anys, i vaig marxar-ne amb 26. He passat pràcticament tota una vida al club i guardo un gran afecte cap a tots els seus treballadors. És el club que em va fer créixer i em va permetre debutar a Primera.

Al curs d’entrenadors va coincidir amb Valerón, Manuel Pablo, Fernando Redondo, Orbaiz, Andoni Iraola, David García o Moi Hurtado. Quins records, no?

Sí, ho parlàvem durant el curs, que si ens ajuntem l’equip que érem a l’aula, encara donaríem guerra a més d’un equip. Però bé, la nostra època va passar, i ara ens preparem per a una altra, per si sorgeix l’oportunitat poder entrenar. Quan un creu que arriba el seu moment de retirar-se es planteja moltes coses. Què fer, com fer-ho i on fer-ho. I una d’aquestes coses era treure’m el títol d’entrenador. Ara intento ajudar els joves que comencen i que necessiten l’experiència d’algú que porta anys a l’elit. Els animo perquè no perdin la il·lusió, i que aprenguin de cada situació del futbol.

On li agradaria entrenar? ¿L’Espanyol és una meta a llarg termini?

L’Espanyol és un lloc que m’agradaria per tot el que hi he viscut de petit. Conec el futbol base i sé el que és cremar etapes allà, i el que es viu en cada edat que vas complint. Poder viure-ho des de l’altra banda seria molt bonic, però no depèn de mi. Per poder entrenar en un club com l’Espanyol cal demostrar primer que vals i que poden comptar amb tu.