Construint el futur des de la fortalesa del passat

GironaAmb els orígens més presents que mai, el millor Girona de la història ha consumat un triplet de victòries que l’allunyen nou punts de la zona de risc. Són tres triomfs que desfan la igualada existent fa només 15 dies, hores abans de visitar Riazor. L’1-2 obtingut aquella nit va ser l’inici d’una sèrie majúscula, contra Deportivo, Madrid i Llevant, que corrobora les sensacions viscudes en unes primeres jornades on el rendiment no es traduïa en punts. Sempre, això si, amb la vella guàrdia com a protagonista. Ja sigui en les victòries, empats o derrotes, Pablo Machín es manté ferm en uns ideals que l’han dut molt més enllà del que qualsevol gironí podia haver imaginat la tarda de la seva presentació, un llunyà 10 de març del 2014. “M’ho vaig prendre com un repte personal”, ha dit en més d’una ocasió. Un repte convertit en somni. De mica en mica, ha anat forjant la plantilla al gust d’un esquema tàctic diferenciador. D’un 3-5-2 ric en recursos i exigent en tasques. De bracet amb Quique Cárcel i el seu cos tècnic han forjat un vestit a mida, i han desgreixat tot allò que grinyolava. De fet, a la plantilla només queden Eloi –no ha participat en aquest inici–, Pere Pons –a préstec a l’Olot– i els cedits Timor i Ramalho, que marxarien de manera consecutiva per tornar més tard.

Durant el primer estiu arribarien Granell –rebutjat en edat cadet– i Aday mentre es confirmava la continuïtat del migcampista de Sant Martí Vell, al club des d’aleví. Tots tres són avui peces clau de l’engranatge de Machín a Primera. Després de recórrer incomptables estadis de Segona B i Tercera, el reconeixement els ha arribat gràcies a hores i hores de treball a l’ombra esperant el seu torn. Ells representen millor que ningú les arrels d’un equip construït a base de llàgrimes, enfortit per les decisions d’un destí tossudament cruel. En tres ocasions van perdre les possibilitats d’assaborir la mel de l’èxit, però el Lugo en l'últim sospir i el Saragossa en remuntar un 0-3 li van barrar el pas al 2015. L’Osasuna, un any més tard, també va negar-li l’ascens. Ja s’havien afegit a la causa Alcalá, Borja García i Maffeo en la primera de les seves tres cessions. La resta ho ha fet durant els dos darrers cursos, i s'ha confeccionat una plantilla que ja suma 15 punts en 11 jornades i que transmet uns registres numèricament impropis del seu recent aterratge a l’elit. Convertit en el tercer millor inici d’un equip català a Primera –darrere de Barça i Espanyol i superant Europa, Nàstic, Sabadell, Comtal i Lleida– només el Compostela, en la temporada 1994-95, i el Burgos, en la 1990-91, empaten o superen aquesta xifra en la condició d’equip debutant. Mentre que els gallecs igualen les dades –quatre victòries, tres empats i quatre derrotes–, els castellans les milloren tot i tenir els mateixos triomfs, amb quatre empats i només tres derrotes. El nou de nou només és contrarestat per Vila-real i Almeria durant els anys 1998-99 i 2007-08. En cap cas, mai de manera tan prematura com la d’uns blanc-i-vermells que acumulen quatre partits invictes lluny de Montilivi després de sumar dos empats i dues victòries, en el segon millor bagatge –igualats amb el Rayo Vallecano 2011-12 i el Betis 2015-16– d’un equip recent ascendit des que els gironins competeixen en la lliga professional, el 2008. Dels 27 equips que han pujat a Primera en aquest temps, únicament el Leganés 2016-17, amb 9 punts de 15, ha tret més suc a la seva condició de visitant.

Contundència ofensiva

Després d’un estiu on el rendiment anotador de l’equip estava en entredit, l’inici de Christian Stuani l’ha catapultat cap a la zona noble de màxims golejadors de la Lliga, on només el superen cinc futbolistes –Messi, Zaza, Bakambu, Rodrigo i Sanabria–, cosa que tanca la porta a qualsevol possible debat. Ja sigui amb el cap, a porteria buida, d’esperó o després d’inventar-se un espectacular eslàlom, el davanter uruguaià està fent allò que més li agrada: marcar gols. Fins a sis de les 13 dianes que duen els gironins porten la seva signatura, fet que mostra la incidència en uns metres finals que l’han vist foradar les xarxes en els últims quatre partits dels nou que ha disputat. Atlètic, Celta, Vila-real, Madrid i Llevant han sigut les víctimes d’un dels cinc jugadors del Girona convocats per les seves seleccions en un nou registre mai vist a Montilivi en els 87 anys d’història de l’entitat. Bounou, Maffeo, Kayode i Olunga completen la desbandada de futbolistes en una setmana on el grup aprofitarà per carregar les piles davant l’exigent calendari que els espera fins al Nadal. Ho faran amb un coixí adquirit gràcies al caràcter i la competitivitat d’un grup recognoscible que s’ha anat rentant la cara amb el pas del temps, que mostra la seva personalitat allà on faci falta. D’Anduva a Balaídos, del Nuevo Arcángel a Riazor o de l’Alcoraz al Ciutat de València: només canvien els escenaris, la identitat segueix sent la mateixa. Blindats davant de qualsevol elogi extern, el full de ruta no presenta cap senyal d’autocomplaença. “En volem més”, diuen des de l’interior d’un vestuari que mira al futur amb optimisme.