Les claus del Barça-València

BarcelonaOptar per la contemplació és, ara per ara, la pitjor recepta per visitar el Camp Nou. L'estat anímic del València probablement no permetia gaires més luxes, però l'aposta de Gary Neville ha acabat sent la condemna del seu equip, perforat per tot arreu contra un Barça que ha sigut un vendaval. Els blaugranes han agraït trobar-se un context més còmode, sense aquella angoixant pressió que els estava obligant a jugar més temps del desitjat a camp propi. No ha costat connectar amb Busquets ni ha sigut difícil instal·lar-se prop de l'àrea rival, on el Barça sempre ha trobat un parell d'opcions per combinar i ser vertical. El València ha sigut una joguina en mans d'un equip blaugrana que s'ha pogut divertir en un escenari sorprenentment plàcid.

El conjunt xe s'ha plantat en un bloc mig passiu, ordenat en un 4-5-1 que no ha posat en problemes la sortida de pilota blaugrana.

La situació era fàcil per als centrals blaugranes, que han pogut avançar en conducció amb relativa facilitat (un fet que ha celebrat Mathieu, que hauria patit amb un altre panorama). La maniobra, a més, trobava una continuïtat senzilla a l'altura dels migcampistes, perquè la següent línia valencianista no era agressiva. Arribava tard. Qualsevol mínim moviment de peces desencaixava l'estructura visitant, com el doble de l'extrem (Neymar) i el lateral (Jordi Alba). Aleix Vidal i Jordi Alba han tingut un partit per lluir verticalitat.

El domini era absolut i era, en bona part, perquè l'equip es movia al ritme de Sergio Busquets. Després d'uns dies bloquejat per la pressió rival, el de Badia ha viscut sense un davanter a sobre. Connectar amb ell no ha implicat mai una passada de risc per als centrals.

Era tan evident que aquesta era l'esquerda més gran, que el València ha mirat de corregir-lo amb l'entrada de Feghouli a la mitja hora, per ressituar les peces i complicar l'inici blaugrana amb dos jugadors tapant la sortida dels centrals i un migcampista a sobre de Busquets. Ha derivat en l'exageració del joc entre línies blaugrana.

Però ja era tard. El partit ja volava, inabastable per a un València desfigurat des del principi. No ha acabat de quedar clar què volia proposar el conjunt xe amb un onze amb doble lateral a les bandes, perquè, el que aparentment semblava una alineació defensiva, ha acabat sent una proposta suïcida pel desig d'anar amunt dels visitants. En la primera transició ofensiva, el Barça ja els ha matat, eliminant amb una recuperació fins a set jugadors valencianistes. Un regal per a Neymar i companyia.

La sagnia era total. L'exhibició, absoluta. I la impotència valencianista, gairebé dolorosa. Perquè, a més, al València no li durava la possessió ni un segon, ofegat per la intensitat defensiva d'un Barça poderós sobre la pèrdua.

Tot i així, Neville ha intentat tocar l'orgull dels seus homes i demanar-los un grau més elevat d'agressivitat. Deixar aquell to contemplatiu que els estava aniquil·lant. A la mitja hora, el tècnic ha donat l'ordre d'anar a pressionar més a dalt, a veure si això trencava la dinàmica desfavorable.

És cert que el Barça ha vist interromput lleugerament el seu domini i ha hagut d'afinar més les seves primeres passades per evitar pèrdues, però les línies seguien sent tan clares i els espais, tan clars, que no era difícil creuar el mig del camp. La sola presència de Suárez ja era suficient amenaça per a la defensa xe, espantada, poruga, incapaç de fer el pas endavant que demanava el tècnic.

A mig camí de tot, la frustració del València s'ha anat fent gran a mesura que el Barça s'aferrava a un partit que, per fi, podia jugar a plaer. L'expulsió de Mustafi en l'acció del penal ha exagerat encara més les sensacions en la segona meitat. El 4-4-1 del València seguia sense ser agressiu, seguia sent lent, seguia venut a unes basculacions que sempre feia massa tard. Arribar quan la pilota ja marxa ha sigut massa dur per sostenir-ho durant 45 minuts sense desfer-se, com ha acabat passant. Busquets a plaer és benzina per al trident. I un trident amb el dipòsit ple és un Barça imparable.