FUTBOL
Esports  /  Futbol Masculí 21/06/2020

Joan Capdevila: “Fins que Del Bosque no va donar la llista del Mundial no m’ho vaig creure”

Entrevista a l'exjugador de futbol

Toni Santolaria
5 min
Joan Capdevila: “Fins que Del Bosque no va donar la llista del Mundial no m’ho vaig creure”

BarcelonaIndiscutible al lateral esquerre a l’Espanya campiona del món ara fa deu anys, Joan Capdevila (Tàrrega, 1978) ara forma part de les relacions institucionals de l’Espanyol. Pendent del futur del seu club, recorda els millors anys de la seva vida.

Què representa ser responsable de les relacions institucionals de l’Espanyol?

És un orgull i una gran responsabilitat que el club hagi pensat en mi després de la meva etapa com a jugador. Des de l’octubre de l’any passat m’han donat aquesta oportunitat de poder entrar a l’organigrama, d’ajudar, de sumar i de representar el club. Estic encantat amb la nova funció i espero que esportivament les coses vagin millor.

El club ha afrontat un any difícil. Què n’esperes de la tornada a la competició?

N’espero una reacció, que és el que s’està veient ara. La situació esportiva ha sigut complicada, hem tingut tres entrenadors. Després de l’aturada veig tot l’equip molt compromès i lluitarà fins al final. Queden nou partits, però aquest és el camí. Només som a tres punts i a veure si l’any que ve podem ser a Primera Divisió.

L’Espanyol va tornar a Europa 13 anys després. Com ha sigut l’experiència?

L’experiència ha sigut molt positiva. Es van crear moltes expectatives, després de 12 anys tornar a Europa era molt important per a l’aficionat. Crec que l’equip ha rendit bastant bé, de fet encara tenim el rècord d’imbatibilitat a l’Europa League. L’equip a Europa plantava cara i després a la Lliga, en canvi, no sortien bé les coses.

Europa és un punt d’inflexió en la teva carrera. Quin record en tens de l’Eurocopa?

El 2008 va ser un any inoblidable. La gent no comptava amb guanyar una Eurocopa i va ser molt bonic. Amb aquella Eurocopa vam canviar la història. Luis Aragonés ens va canviar la mentalitat, vam poder superar els quarts de final als penals contra Itàlia i ens va fer guanyar prestigi mundial. Les seleccions ens van veure amb uns altres ulls.

I de l’Eurocopa del 2008 al Mundial del 2010. Quina va ser la clau de l’èxit?

La clau va ser el grup, que cadascú sabia el rol que tenia i que no hi havia gaires egos. Érem un grup molt sa. Personalment vaig anar al Mundial amb 32 anys i després de no ser convocat el 2006 pensava que no hi aniria mai. L’alegria va ser immensa. Fins que Del Bosque no va donar la llista no m’ho vaig creure. Volia ser prudent amb mi mateix.

Espanya debuta amb derrota contra Suïssa...

Aquella derrota ens va servir de molt. L’equip anava amb molta força i il·lusió. Vam fer un molt bon partit en línies generals, però el resultat era el que hi havia. Sabíem que havíem perdut tot el crèdit i que si volíem guanyar el Mundial havíem de guanyar els sis partits que quedaven. Millor perdre el primer partit que no la final. Teníem molt bones sensacions i a partir d’allà vam anar condicionats. Contra Hondures i Xile vam salvar un match ball sense jugar bé, però vam tirar endavant sense l’ajuda de ningú.

Passeu com a primers de grup. Portugal és el primer gran rival en el camí.

Portugal tenia una molt bona selecció, amb jugadors que coneixíem de la Lliga i d’Europa. Sabíem que tindríem oportunitats i que ells també, i va ser molt igualat. Recordo que Cristiano Ronaldo no va tenir gaire participació i va ser un partit bastant travat. Al final, el gol de Villa ens va donar l’oportunitat de passar a quarts de final.

La maledicció dels quarts. ¿Comenceu a veure que és possible davant del Paraguai?

Va ser terrible, aquell partit. El Paraguai ens ho va posar molt difícil i si Cardozo no arriba a fallar el penal segur que ens haurien eliminat. La parada d’Iker ens va salvar la vida, tothom parla de la de Robben però la del Paraguai va ser clau. Després tenim un penal que Xabi Alonso anota, ens el fan repetir, l’atura el porter i li fan un penal descomunal a Cesc que no xiulen. Al gol, Pedro xuta al pal, li cau el rebot a Villa, xuta al pal, toca a l’altre pal... semblava que la pilota no volia entrar. Va ser apoteòsic, ens va treure dos anys de vida aquell partit.

Semifinals d’infart contra Alemanya. El gol de Puyol us porta a la gran final.

Crec que va ser el millor partit que vam jugar al Mundial, el més complet: vam dominar, vam atacar, vam defensar bé... És que pràcticament Alemanya no va tenir cap oportunitat. L’equip estava més alliberat d’aquella pressió agònica. El gol de Puyol era una jugada que tenien estudiada al Barça i va ser un golàs en tota regla, per la qualitat de la centrada de Xavi i la potència de Puyol calculant el salt. I ens va portar a la final. Marcar un gol a Alemanya de córner és gairebé impossible, però va aparèixer el tauró Puyol.

La final contra Holanda i el gol d’Iniesta. Què sents en aquell moment?

Ens va sorprendre l’agressivitat d’Holanda, no esperàvem que anessin tan al límit. Tenien experiència en aquesta mena de partits i nosaltres vam sortir a jugar el nostre futbol però no podíem. Sembla mentida que Van Bommel hagués sigut company d’Iniesta al Barça, és que semblava l’enemic número u. Holanda ens ho va posar molt difícil, però per sort vam guanyar la final. L’expulsió d’Heitinga ens va donar l’últim impuls i va sortir un jugador de refresc com Navas, que va fer aquella arrencada i vam tenir l’oportunitat que Iniesta no va fallar. Quan l’àrbitre xiula el final, aquí encara no ets conscient del que has fet. Has guanyat el Mundial però no tens ni idea de la repercussió que té. Quan vam arribar i en vam ser conscients érem al setè cel. A mesura que passen els anys t’adones de la dificultat que té guanyar un Mundial. Han passat deu anys i de moment no hem pogut passar de quarts. No sé quant trigarem a guanyar-ne un altre però la primera vegada és la que queda, i jo hi era.

Espanyol, Atlètic, Deportivo i Vila-real. Com valores la teva trajectòria en el futbol?

Em sento un privilegiat d’haver pogut gaudir disset anys de ser professional i fer el que més m’agradava, que és el somni de qualsevol nen. Ser tants anys a l’elit no és fàcil i ningú regala res, i menys en el futbol, que és una professió bastant cruel, perquè el dia que falles t’aparten i ningú s’enrecorda de tu. Estic satisfet i agraït a tots els clubs per on he passat, perquè m’han tractat sempre molt bé. És molt bonic recordar Eurocopes i Mundials però també hi ha moments més delicats i per sort tens la família i els amics, que sempre hi són per donar-te suport.

stats