Futbol
Esports  /  Futbol 15/06/2022

Paula Nicart: "M'havien de punxar a cada partit perquè no podia fer deu passos sense dolor"

Exjugadora de futbol

4 min
Paula Nicart al camp de Levante Las Planas, on va començar a jugar a futbol

Sant Joan DespíCap futbolista vol afrontar el moment de penjar les botes. El somni s'acaba, la il·lusió que et mou des de fa anys es dilueix i comencen els temors. Hi ha esportistes, però, que lamentablement s'avancen i senten aquests dubtes quan encara estan en actiu. Paula Nicart (Cornellà de Llobregat, 1994) ha patit molt fins que, per obligació, ha hagut d'abandonar els terrenys de joc. Tipa de prendre dia sí i dia també analgèsics per suportar el dolor del genoll, ha posat punt final a la seva vida esportiva. Ha jugat aquesta última temporada al Sevilla, tot i que on ha passat més temps és a Catalunya, concretament al Llevant Les Planes, el Sant Gabriel i l'Espanyol. Ara, canvia la pilota per la bata blanca, ja que està en plena carrera de medicina.

¿Ja has assumit tot el que ha passat aquest darrer any? 

— Estic bastant tranquil·la ara. Vaig passar uns mesos bastant més angoixada i amb estrès per no saber què fer. Quan et comences a plantejar si deixar el futbol és el millor per a la teva salut és un moment molt dur. Et ronden pel cap moltes coses, però realment el cor et diu que no és el moment de deixar-ho. Un cop vaig prendre la decisió, vaig començar a fer petits passos cap endavant. Ara tinc moments de tristesa i nostàlgia, però estic tranquil·la amb la decisió i amb mi mateixa.

Quant et va costar prendre la decisió?

— Mesos. Em vaig lesionar al desembre, en l'escalfament d'un partit. En aquest moment jo ja sabia que m'havia fet alguna cosa, era el meu genoll estrella, el que sempre em trenco, i era conscient que probablement em tornava a passar el mateix que totes les altres vegades. Quan vam tornar de Nadal, ja sabent la lesió que tenia i veient que tenia moltes molèsties, vam decidir passar per quiròfan. A mi m'agrada veure les operacions desperta perquè el cirurgià m'ho ensenyi. Aquell cop ho tenia tot malament i em va dir que havia de començar a plantejar-me coses. Jo pensava: "Estic nua amb les calces de paper i m'estàs operant, estaria bé parlar-ho en un altre moment!" [riu].

¿Va ser aquí que vas fer el clic?

— Després d'operar-me, ja la primera nit, em vaig començar a plantejar que era el moment de deixar-ho. Sabia que no estava en condicions de prendre cap decisió, amb les emocions a flor de pell, però vaig començar a pensar-hi. Va ser un procés des del gener fins a principis d'abril. Aquests mesos se m'han fet eterns. De cop tens un mal dia i et fa mal i t'ho planteges: "No vull dolor, no vull més analgèsics, no vull res més". Però després veus que es juga el derbi sevillà al Sánchez-Pizjuán i dius: "Com ho he de deixar?" O arribes al vestidor i veus allà la teva roba doblegada, la teva fruita, els teus batuts... Veus com de professional s'ha anat fent el futbol i dius: "No ho puc deixar ara". La realitat, però, era la que era i tocava marxar. No podia físicament. Els dolors no em permeten continuar al nivell que jo voldria. 

Paula Nicart al camp del Llevant Les Planes.

Un cop presa la decisió, ¿vas dubtar o et vas fer enrere?

— No vaig voler afrontar aquesta decisió sola i em va acompanyar la gent que considero important en la meva vida o que creia que em podia aportar un punt de vista diferent. Vaig parlar amb ells i sabia que l'última bala per fer-ho més real era el meu psicòleg del València. Li vaig trucar i quan vaig penjar vaig dir: "Ja està, he de ser valenta i començar a exterioritzar el que jo sé que em toca". Ell em deia que jo ja tenia la decisió presa, però em faltava fer el pas. I era veritat. A partir d'aquest moment vaig tirar cap endavant i en cap moment he tornat enrere.

El futbol ha sigut massa cruel amb tu?

— L'any passat havia de jugar amb analgèsics. En la meva temporada completa a l'Espanyol vaig jugar 25 partits, tots amb una punxada al cul de Voltaren, Nolotil o el que toqués. Arriba un punt en què normalitzes aquesta situació, però quan ho veus amb perspectiva no és normal. D'acord que els esportistes d'alt rendiment sempre tenim algun dolor, però això no podia ser. He tingut molts moments de dir: "Per què em fa tant de mal? Què passa aquí dins? Què puc fer perquè no em faci mal?" Jo m'he cuidat, he estat bé de pes, he anat al gimnàs, he enfortit la musculatura quan ha tocat... Estava fent tot el que havia de fer i no era capaç de fer 10 passos sense que em fes mal. Quan vaig arribar al Sevilla no tenia dolor. Quan no entenc per què em fa mal, de sobte me'n deixa de fer. Tampoc ho entenia! Fins que em vaig tornar a trencar el menisc i ja està.

Com eduques el teu cervell i el teu cos per jugar amb dolor? 

— El meu dia a dia ja estava limitat. No podia pujar les escales com una persona normal perquè em feia mal el genoll. Però ho havia normalitzat. Vius amb la incertesa: "Em farà mal avui o no?" I al final t'hi has de fer. Si no, no hauria pogut jugar tot l'any anterior, ni hagués pogut marxar a Sevilla a viure lluny de la meva família per intentar tenir un bon any. El dolor sempre frustra, a ningú li agrada sentir-ne, però és un cosa a la qual t'acostumes. Si et compensa t'hi acabes fent, però arriba un punt en què potser és massa.

Tornem a les operacions. El fet d'estar desperta ve de la teva formació professional, oi?

— Soc molt curiosa i òbviament amb la medicina encara més. En totes les meves operacions, en les cinc, he estat desperta. M'agrada veure-les. Aquí a la Quirón em coneixen perquè he vingut a més intervencions a banda de les meves. L'any passat, quan tenia lliure, anava al quiròfan del doctor Cugat. A mi m'agrada el quiròfan, fins i tot quan soc jo la que està a la camilla [riu]. El doctor, que ja em coneix, em posa la pantalla al davant i m'ho va ensenyant.

Et fa una classe particular. 

— Totalment! Em va ensenyant els ossos, els cartílags, els tendons... No soc gens aprensiva i m'agrada molt. És cert que m'oblido que és el meu genoll, i que estan dins del meu cos. Ho miro com si fos una pel·lícula. 

stats