Marc Roca: "M'hauria d'haver operat abans; quan el metge em va obrir, va flipar"

BarcelonaVa començar a estudiar economia, però no li va agradar. Ara, amb 29 anys acabats de fer, Marc Roca (Vilafranca del Penedès, 1996) encara no té un pla B alternatiu al futbol. Però prefereix no pensar-hi perquè vol escurar al màxim els beneficis de la pràctica professional ara que el dolor físic per fi ha desaparegut de la seva rutina. Després de quatre anys molt durs per culpa d'una lesió al turmell esquerre, el migcentre català s'ha convertit en un dels pals de paller del Betis de Manuel Pellegrini, un dels grans animadors de la Lliga. Ha hagut de passar pel quiròfan i tornar a començar després de set mesos sense jugar. Aquest dissabte (18.30 h, Movistar LaLiga) intentarà neutralitzar el Barça de Hansi Flick. I esclar, com a bon periquito de bressol, estarà encara més motivat.

Moltes gràcies per atendre l'ARA, Marc. Com et trobes?

— Em sento molt bé, molt feliç de tornar a jugar al nivell que tinc ara. Els últims quatre anys han sigut molt durs perquè he sentit molt dolor. Volia jugar i em sentia impedit. L'últim curs va ser encara més dur perquè ja vaig dir prou. Em llevava amb mal al turmell, anava a entrenar amb dolor, anava coix, jugava amb antiinflamatoris... Ja no podia més i vaig decidir operar-me. Per sort, tot ha anat bé. Torno a gaudir al camp, que és el que més m'agrada i el que dona sentit a tantes hores de la meva vida. Ara jugo sense infiltracions i puc entrenar normal.

Com és que has trigat tant a operar-te?

— Vaig evitar la cirurgia amb tots els mètodes conservadors, però al final va ser inevitable. Vist en perspectiva, tant de bo m'hagués operat abans. Però m'ho prenc com un aprenentatge, com un treball de resiliència.

Què és el que t'han fet, exactament?

— M'han retensat el lligament deltoidal, però sobretot m'han tret una calcificació, un tros d'os que m'estava pinçant i em provocava el dolor a la zona interior del turmell esquerre. El doctor que m'ho va treure va flipar i em va dir que com era possible que estigués jugant amb allò. La veritat és que m'ho va ensenyar i sorprèn. Sense aquell bony, tinc més llibertat de moviments i em sento molt millor.

Quants anys has tingut aquesta mena de cos estrany?

— Tenia problemes al turmell quan jugava a l'Espanyol. Vaig haver de forçar sent molt jove. Vaig jugar quan no podia. No vaig saber dir que no. Per situacions esportives [la salvació de la temporada de la covid, que finalment no es va aconseguir] em van arribar a punxar anestèsia abans de sortir al camp. Va ser una mala decisió meva i de tothom. Després ho he anat arrossegant.

En els últims quatre anys, has estat 330 dies de baixa per culpa del turmell. I encara més dies jugant com si res quan en realitat senties dolor. Deus haver acabat amb el cap trinxat.

— Sí, és molt frustrant. Perquè tu vols, vols i vols, però el cos et diu que no és possible, que no pots seguir. En aquests últims set mesos vaig tenir dies en què pensava a deixar-ho córrer i retirar-me. Tenia molt dolor, em llevava coix, anava coix a entrenar... En aquells moments, el cap es planteja el pitjor.

Has demanat ajuda a professionals de la salut mental durant aquest temps?

— Sí, he estat amb un parell de mentors. Treballar la ment és fonamental perquè estem massa exposats als comentaris externs. Tothom en sap, de futbol, i cal blindar-se i centrar-se en allò que només tu pots controlar. També cal treballar la ment quan sents un dolor físic que t'abaixa l'energia, et pren ganes de fer coses i t'afecta l'estat d'ànim. Quan estàs així, els comentaris despectius afecten encara més. Gent que em faltava al respecte perquè estava lesionat i que no sabia el que patia. Si jo era el primer que volia estar bé!

Precisament aquesta setmana hem vist que Ronald Araujo ha demanat la baixa per salut mental.

— Doncs té el meu suport al 100%. Tant de bo es recuperi bé. És un company de professió i sé que està passant per un moment molt complicat en què pots tenir mals pensaments. Ha rebut faltes de respecte innecessàries. És capità del seu equip i és el primer que vol ajudar.

On és el límit dels comentaris a les xarxes?

— N'hi ha d'intolerables. Puc acceptar crítiques quan he jugat malament o no he estat encertat, però insultar o atacar la família... És molt fàcil amagar-se darrere d'una pantalla i escriure un comentari insultant. Si no hi poses la teva cara, és massa fàcil. Si vols dir alguna cosa, posa la teva cara, digues qui ets, posa el teu DNI.

Quin ús fas de les xarxes?

— Per sort, no hi entro gaire. Intento estar-ne al marge. Els comentaris negatius et poden fer dubtar i els positius et poden engrandir. L'opinió externa ens ha d'importar menys.

Com va la teva vida a Sevilla?

— El meu dia a dia, amb tants partits, és entrenar-me, cuidar-me, estar amb el físio, estar a casa amb la parella... De tant en tant sí que surto al centre a fer una volta per la Giralda, la Torre del Oro...

I el menjar, què?

— Cuido moltíssim l'alimentació. De tant en tant també m'agrada gaudir, però sempre evito passar-me amb els hidrats, amb la carn vermella i intento menjar peix. Amb el tapeo de vegades no és fàcil [riu]!

Amb qui et portes millor de la plantilla del Betis. Sou un tou de catalans!

— Si he de triar un company, em quedo amb Marc Bartra. Des del primer moment m'ha ajudat molt. Compartim molts valors de la vida. Ha sigut un gran descobriment per a mi. És un gran amic. M'ha explicat el que és el Betis, un club sentimental, que t'atrapa i que està omplint La Cartuja amb 60.000 persones a cada partit...

Un Betis que ve de guanyar un derbi i que té una gran rivalitat ciutadana amb el Sevilla, com el Barça amb l'Espanyol. Com va el teu cor periquito?

— El mantinc al 100%. Em sentiré perico tota la meva vida. És l'equip que m'ha vist créixer, que m'ha vist debutar a Primera, que m'ha ajudat a ser la persona que soc avui... Vaig tornar a jugar a Cornellà aquesta temporada per primer cop des que vaig marxar i va ser molt emotiu. Vaig donar les gràcies a la meva gent. Tant de bo algun dia pugui tornar a l'Espanyol.

Jugaries al Barça si et vingués a buscar?

— Mai. Descartat.

Entens, per tant, que els periquitos se sentin traïts per Joan Garcia?

— Sí, els entenc. Si has estat a l'Espanyol saps què significa el club. Però alhora també puc entendre el Joan. No ho comparteixo, però ho entenc.

L'any passat el Barça no va guanyar cap partit de Lliga contra el Betis. Sabeu com fer-li mal?

— Tothom sap com fer-li mal al Barça, però una cosa és saber-ho i una altra, aconseguir-ho. És veritat que tenen la defensa molt avançada, però tenen molt de talent per fer-te mal a tu.

Quin jugador del Barça deixaries a Barcelona?

— Cap. Vull que vinguin tots al 100%.

Faig la pregunta d'una altra manera. Quin jugador fitxaries per al teu equip?

— És una resposta complicada. Hi ha dos o tres jugadors molt diferencials. Però si m'he de quedar amb un, dic Pedri. El Barça amb ell és una altra cosa. És el millor migcampista del món.

I què opines de Lamine Yamal? Entens que amb només 18 anys encengui tant els ànims del rival?

— Té molta personalitat i un talent que moltes vegades no sembla humà. De vegades pot treure de polleguera els contrincants i ho entenc, però cadascú és com és.

Per a qui no conegui gaire el Betis, quins són els seus perills?

— Tots estarem molt motivats contra el Barça. Pablo Fornals està molt bé, està fent una gran temporada. Antony el coneix tothom, té molt talent. I el Cucho Hernández és molt diferencial. Però vaja, tenim una plantilla molt bona: em costa quedar-me només amb un company.