La desconeguda història del català que va ser al primer partit dels Mundials

BarcelonaEra un 13 de juliol del 1930, poc abans de les tres del migdia. Unes 4.500 persones omplien el petit estadi de Pocitos, un dels més cèntrics de Montevideo. Amb barret elegant, el francès Jules Rimet semblava nerviós: el seu somni s’estava fent realitat, ja que al cap de pocs minuts començava el primer Mundial de la història. En honor a Rimet, el pare de la idea, la selecció francesa va ser l’escollida per participar en el partit inaugural contra els mexicans. La idea era jugar a l’estadi que l’Uruguai havia aixecat per a la cita, el Centenario, però van fer tard i es va acabar jugant a l’estadi del Peñarol, el camp de Pocitos. Un dels estadis més petits que ha acollit mai un partit d’una competició que ha crescut molt.

I quan van saltar als terrenys de joc els dos equips, al capdavant de la selecció mexicana hi havia un català. Un home nascut a Girona. Espanya no va fer l’esforç per jugar el primer Mundial, ja que era un viatge molt llarg i car. Només França, Romania, Iugoslàvia i Bèlgica es van animar anar-hi, de fet. Però dos catalans sí que hi van ser, fent d’entrenadors. Un d’ells, el gironí Juan Luque de Serrallonga, dirigint Mèxic en el primer partit de la història del torneig. Un altre, el barceloní Paco Bru, dirigint el Perú en el primer partit jugat mai a l’estadi Centenario. Dos pioners que van arribar a l’Uruguai seguint camins ben diferents.

De Girona a Mèxic

Poc se sap dels primers anys de vida de Juan Luque de Serrallonga. Nascut a Girona el 31 de maig de 1882, sabem que quan era adolescent va marxar amb la seva familia a Cadis i Jerez de la Frontera, ciutat on es va instal·lar la seva família segurament per negocis. Aquí es va enamorar del futbol, destacant com a porter de l'Español de Cadis i el Sevilla. Segons les cròniques, Luque es va negar a jugar la final del campionat d'Andalusia de 1915 amb el Sevilla per respecte a l'equip on es va formar, l'Español gadità, rival dels sevillistes. Luque va deixar un gran rècord a Cadis i en els primers anys del Sevilla, però a inicis dels anys 20 se'n va perdre el rastre. I va reaparèixer uns anys més tard a Mèxic. Tot sembla indicar que Luque va travessar l’oceà per fer fortuna amb els negocis. Però a mitjans dels anys 20 ja el trobem fent d’entrenador del Germania, el club fundat per immigrants alemanys. Era una època en què el futbol mexicà es vivia amb passió, tot i que l’aventura als Jocs Olímpics del 1928 va acabar malament, amb una golejada soferta contra Espanya per 7 a 1 que va portar la federació a buscar un nou entrenador. Era una època en què els clubs tenien molt poder de decisió, i van ser els presidents del Necaxa i l’América, Jesus Salgado i Luis Andrade Pradillo, els que van confeccionar una llista de 30 jugadors per debutar al Mundial. Després li van encarregar a Luque ser-ne tècnic, ja que era una persona que no es casava amb ningú i que no estava relacionat amb els clubs més grans. Era ideal: neutral i amb molt de caràcter. En Juanito, com era conegut, va retallar la llista de 30 noms als 17 finals, que van anar en tren a Nova York, ciutat on van aprofitar per comprar material esportiu. I roba: en Juanito era molt presumit i va gastar-se un dineral per anar ben elegant. I així van pujar a bord de l'SS Munargo, el vapor que va salpar de Hoboken (Nova York) rumb a l’Uruguai amb les seleccions de Mèxic i els Estats Units a bord. El viatge fins a Montevideo va ser llarg, de 26 dies, amb una aturada a Rio de Janeiro, on jugarien un partit amistós per anar escalfant motor. A bord del Munargo, Luque va lligar amb cordes les pilotes a un pal per permetre als jugadors xutar sense por que acabés a l’oceà.

A l'arribar a Montevideo, Luque va exigir concentrar l’equip en un hospici religiós aïllat anomenat Villa Lezica. Al cap de pocs dies, els capellans van demanar a Luque que se n'anessin, cansats de les paraulotes dels mexicans. Ell era el primer que blasfemava, de fet. El dia del debut en un Mundial va parlar als futbolistes del militar que havia derrotat l'exèrcit francès durant la batalla de Puebla: “Cal recordar el general Ignacio Zaragoza. Si ell va poder vèncer els francesos, també nosaltres. Quinze milions de mexicans resen per la nostra victòria. La verge de Guadalupe no ha deixat de resar pels colors de Mèxic", va dir, emocionat, citant un dels episodis clau de la guerra provocada per la invasió francesa de Mèxic el 1861.

Després, com sempre feia, Luque va liderar la sortida al terreny de joc. Li agradava posar-se el primer, corrent davant dels seus deixebles. Així va entrar per primer cop un català a un terreny de joc del Mundial. Ara, després França els va golejar per 4 a 1. Mèxic, de fet, va caure en els tres partits del Mundial. El segon per 3-0 contra els xilens, i l'últim per 6-3 contra els argentins a l’estadi Centenario, partit en què Luque va fer de les seves quan va esbroncar el seu porter cridant "Me cago en Ceuta". Les tres derrotes, evidentment, li van costar el càrrec. Però va continuar dirigint equips i va guanyar una lliga amb els Tiburones Rojos de Veracruz el 1950. Va morir el 1968 a la capital mexicana. Ja era un mexicà més.

Les mil vides de Paco Bru

Tampoc va tenir gaire sort al Mundial Paco Bru. Nascut a Madrid gairebé per casualitat, Bru era fill d'una família de la burgesia barcelonina. Amb feina a l'Ajuntament ja des de molt jove, Bru va ser un dels noms clau en el naixement del futbol català. Després de coquetejar amb el rugbi i l'atletisme, va jugar en clubs com l’Internacional, del qual va ser fundador, l'Espanyol i el Barça, amb qui va guanyar una Copa el 1910. Però també va ser entrenador, directiu, àrbitre, periodista i un dels primers responsables d’equips femenins a Barcelona, ja durant la dècada dels anys 20. Feia de tot. El 1916 va dirigir la final de Copa que l'Athletic de Pitxitxi li va guanyar al Madrid al vell camp del carrer Indústria de Barcelona. Una llegenda urbana deia que portava una pistola amagada, quan arbitrava, per fer-se respectar. Durant aquells anys també seria recordat perquè els jugadors blaugranes li van demanar que baixés a la gespa per ajudar mentre feia la crònica d’un Madrid-Barça de Copa per a Mundo Deportivo, ja que dos titulars havien perdut el tren i els havien deixat en inferioritat numèrica. Bru va acabar jugant i fent la crònica del partit. El seu carisma el va portar a ser escollit primer seleccionador espanyol de la història per afrontar els Jocs Olímpics de 1920, on Espanya va aconseguir la plata.

El 1926 va visitar Cuba durant una gira de l'Espanyol, equip del qual era entrenador, i va rebre una oferta de la Federació Cubana perquè els ajudés a organitzar el seu futbol. Bru va viure a l'Havana durant tres anys, on va entrenar el Joventud Asturiana i va assessorar la Federació per facilitar-ne l'entrada a la FIFA. Va ser a Cuba on va rebre l'oferta de la selecció peruana, país on era conegut perquè la gira de l’Espanyol del 1926 també hi havia passat. Bru va arribar a Lima amb només cinc setmanes per preparar el Mundial, així que va organitzar un partit amistós per veure el màxim de jugadors possibles. Després d'una sola setmana a Lima, van enfilar cap al sud en un vaixell fins a Valparaíso, a Xile. Després van creuar els Andes per carretera cap a Buenos Aires i d'allà un altre vapor els va portar fins a Montevideo. El Perú va perdre 3-1 amb Romania i 1-0 contra els amfitrions en el primer partit de la història de l’estadi Centenario. Els peruans van saber defensar bé gràcies a l’ordre que els va donar Bru, però tampoc van poder guanyar cap partit. Bru va tornar a Europa, on va continuar entrenant fins a la seva mort a Màlaga, on va fixar la seva residència.