16/11/2022

Jo sí que faré boicot absolut al Mundial

Qui estigui lliure de contradiccions, que tiri la primera pedra. Jo el primer. Ara bé, una cosa és tenir contradiccions i superar-les amb dolor i una altra que de 3 a 4 t’escandalitzis en nom de qualsevol dret i de 4 a 5 et posis a narrar un partit de futbol que es juga en un país que no respecta els drets humans. Especialment, si aquest partit es juga en aquell país precisament perquè no respecta els drets humans.

El grau d’hipocresia que estem veient aquests dies és difícil de superar. I no sé què em sembla pitjor: els que ho viuen amb el més absolut dels cinismes –“sempre els mateixos pesats amb la seva moralina i superioritat moral!”, diuen per completar el seu cinisme– o bé els que necessiten un rentat de cara i ens prometen que, a més a més dels resultats dels partits de futbol, ens oferiran informació sobre la cara fosca de Qatar. Com si no fos evident que durant un mes els amfitrions d’aquest campionat tindran un comportament exemplar.

Cargando
No hay anuncios

Amb Qatar la hipocresia ve de lluny i té exemples ben nostrats. Amb graus diversos. Perquè ni de Xavi Hernández ni de Sergio García n’esperes res més enllà del seu negociat. Gran talent futbolístic, que ja és molt. Però no són cap referent moral ni polític. Una altra cosa són els elogis a Qatar de qui ocupa un espai central en el santoral patri i qui, del Parlament estant, ens deia l’hora a la qual ens havíem de llevar. O els negocis del bon patró trotskista. O els acords comercials del club dels valors.

Cargando
No hay anuncios

M’agrada molt el futbol. El futbol de seleccions, però, no m’ha entusiasmat mai. Potser perquè no en tinc cap que em representi o perquè les exaltacions nacionalistes em carreguen. Ara bé, un Mundial de tardor fa de més bon veure. I, malgrat les meves rareses, m’agrada ser d’eixe món i poder participar de l’actualitat. En definitiva, que seguir el Mundial no és la il·lusió de la meva vida, però em vindria molt de gust fer-ho. Ara bé, no ho faré. Exerciré el meu dret de protesta i seré coherent amb els meus principis. No veuré ni un minut de partit, no faré ni un tuit, no en parlaré amb ningú, canviaré d’emissora quan en parlin, em saltaré les pàgines dels diaris que n'hi dediquin.

Amb mi, que no hi comptin. A mi, que no m’hi comptin. I aquest silenci inclou, òbviament, aquestes pàgines. Ens retrobem el 22 de desembre. Sense superioritat moral. O potser no: amb (una mica de) superioritat moral.

Cargando
No hay anuncios