Walid Regragui, l'entrenador que ha portat al Mundial les mares dels jugadors

BarcelonaLa mare de Walid Regragui mai havia vist jugar el seu fill, quan era jugador. Després tampoc el va anar a veure quan entrenava. "Abans sempre estava treballant o eren viatges llunyans. Fa 50 anys que visc a França i mai havia deixat París per anar a veure una competició, aquest és el primer cop", explicava al canal del Marroc Arryadia. Però quan el Marroc va eliminar Espanya als vuitens de final del Mundial, la Fatima era a la graderia, amb la resta de la seva família. Regragui va enfilar-se dalt d'una tanca per poder fer-li un petó després del triomf i va provocar un munt de feina per als guàrdies de seguretat, ja que centenars d'aficionats del Marroc el volien tocar. Quan van entendre que estava saludant la seva mare, van començar a donar la mà a la senyora i donar-li les gràcies per haver portat al món el nou heroi nacional marroquí.

Walid Regragui (Corbel-Essonnes, 1975) ha convertit la concentració de la selecció marroquina en una gran família. I ho ha fet, literalment, portant la família dels jugadors. El seleccionador del Marroc va demanar a la federació que s'encarregués de portar els pares, les dones i els fills dels jugadors. Quan va veure que no podien pagar el viatge de tots, va arribar a oferir-se a pagar ell mateix, si calia, el viatge d'altres persones. La seva idea era crear un clima de germanor en una selecció que no arribava del tot unida. La jugada li ha sortit bé, ja que el Marroc s'ha convertit en el primer equip àrab a arribar als quarts de final d'un Mundial, i tot just la quarta selecció africana a arribar fins aquí. Ara, contra Portugal, intentaran arribar a les semifinals. Mai cap equip africà ho ha aconseguit.

Regragui, nascut a França, va ser un bon defensa. Va jugar en equips de Primera a França, com el Tolosa o l'Ajaccio cors, abans de provar fortuna dos anys al Racing de Santander. Quan va arribar-hi, ja parlava bé castellà, ja que els seus pares eren nascuts a Castillejos, una ciutat just al costat de Ceuta, a la costa. La vila, coneguda com a Fnideq en àrab, va ser part d'Espanya fins al 1956, quan bona part del nord del Marroc va deixar de ser protectorat espanyol. Els Regragui, com bona part de la població, coneixien el castellà, ja que la frontera amb Ceuta és a quatre passos, fet que els portava a fer vida dins de la ciutat espanyola, on tenien familiars. Els Regragui són d'aquelles persones que viuen entre dos continents, entre diferents cultures, des de fa dècades. Els pares van marxar a buscar feina a la rodalia de París, però sempre tornaven de vacances a Castillejos. L'exjugador va començar a treballar com a tècnic un cop va penjar les botes i va brillar amb el Wydad de Casablanca de la lliga del Marroc, a qui ha fet campió d'Àfrica aquest mateix any. Criticat per la premsa local per ser massa defensiu, Regragui va sortir-se amb la seva i va guanyar el títol més preuat de tots, l'equivalent de la Champions europea, derrotant l'Al Ahly egipci a la final. Aquest èxit li va obrir les portes de la selecció.

Tres mesos per preparar el Mundial

Però quan Regragui va ser escollit seleccionador a tres mesos del Mundial, es va trobar una selecció poc unida. La gran estrella de l'equip, Hakim Ziyech, havia estat apartat de l'equip per l'anterior seleccionador, el bosnià Vahid Halilhodžić. Havia estat aquest rodamon qui havia classificat el Marroc pel Mundial, però la seva gestió del cas Ziyech va provocar que fos destituït a pocs mesos per a la fase final. Regragui va decidir convocar de nou Ziyech, de qui es deia que s'havia negat a entrenar-se i no tenia una bona actitud. Es va trobar, però, que bona part de la premsa del Marroc no acabava de veure amb bons ulls que la major part dels jugadors seleccionats, començant pel seleccionador, fossin nascuts a Europa. Es dubtava del seu compromís i es pressionava perquè hi anessin més jugadors nascuts al Marroc. Jugadors com Ziyech, nascut als Països Baixos, o el capità Saiss, nascut a França, vivien atrapats: al Marroc se'ls considerava poc marroquins, a Europa poc europeus. Ells, en canvi, vivien amb normalitat aquesta identitat dual, com Regragui.

El seleccionador va defensar-los. I aquests l'hi van agrair. A més, bona part dels jugadors nascuts al Marroc eren els que Regragui havia entrenat al Wydad, gent que creia en ell. El grup, doncs, es va unir ben de pressa gràcies a un tècnic que coneixia a la perfecció la manera de pensar tant dels jugadors nascuts a Europa com dels nascuts a l'Àfrica. En els tres partits amistosos previs al torneig, el Marroc no va encaixar ni un gol. En els quatre partits del Mundial, només n'ha rebut un, i va ser en pròpia porta. És a dir, cap equip rival li ha marcat encara al Marroc de Regragui. Espanya no va saber fer-ho ni a la tanda de penals. En un partit en què la graderia era plena de mares, com la d'Hakimi, el jugador del PSG, que sempre diu que ho deu tot als pares, que van fer un munt de sacrificis. La primera reacció de bona part dels jugadors, de fet, va ser enfilar-se a les graderies per abraçar les mares, com Boufal.

"La força d'aquest equip és la força dels nostres pares. A Europa ningú et regala res, cal treballar 12 hores, fort, per poder oferir un futur als fills. Ara diuen que els jugadors són un exemple per als marroquins i ho celebro, però també són un exemple els pares que han treballat fort", deia el futbolista nascut a Getafe. Regragui ha volgut tenir a prop especialment les mares dels jugadors, per generar un ambient positiu, familiar. I en alguns casos, com en el seu propi cas, ha significat que la Fatima per primer cop hagi vist en directe com el seu fill ha arribat ben lluny, gràcies als sacrificis que va fer ella.