El tràgic destí del jugador que el Barça va descartar
El Barça es retroba amb l'Oviedo, 25 anys després, club on jugava el malaurat Peter Dubovsky
Barcelona"Va ser un terratrèmol, un xoc, una hòstia de realitat tremenda", explica el periodista Sergio Cortina revivint la caiguda del seu Oviedo: de Primera i fins i tot Europa a Tercera, a estar a un centímetre de desaparèixer. Aquest dijous l'equip asturià torna a rebre el Barça, 25 temporades després dels dos últims partits: un 2-3 culer al Tartiere i un 0-1 asturià al Camp Nou, amb Carles Rexach a la banqueta i Richard Dutruel a la porteria. Altres temps. Aquell viacrucis va portar l'Oviedo a jugar contra equips de barris de la ciutat o de pobles del voltant, fins i tot en camps de terra convertits en fangars. El 2013 va perdre per 4 a 1 contra el filial de l'Sporting de Gijón. El 2014, per 1 a 4.
Cortina recorda que la situació era tan delicada que un entrenador va instal·lar el seu despatx en un lavabo de l'estadi perquè l'Oviedo devia tants diners que fins i tot li tallaven la llum. "Si un dia nevava, havia de baixar la gent amb pales per treure la neu", afegeix l'autor de Saliendo de la calle Oscura. L'equip "per fi" ha acabat de sortir-ne i la ciutat torna a assaborir una realitat que ja semblava restringida al passat, als àlbums de fotos. Molts encara recorden aquella victòria contra el Barça per 3-0 del 15 d'abril de l'any 2000. A les banquetes, Luis Aragonés i Louis van Gaal. No va jugar, però una de les grans estrelles d'aquell Oviedo era Peter Dubovsky. Moriria dos mesos després.
Josep Maria Minguella, agent de jugadors, l'havia descobert el 1993. El va proposar al Barça i li van dir que no. El va proposar al Madrid i li van dir que sí. Ja havien tancat el fitxatge i les condicions, anys i sou, amb el director tècnic i van anar a veure el president, Ramón Mendoza, per presentar-li l'acord. "Va dir que no: «Això no pot ser. Un jugador del Madrid no pot guanyar tan poc». Va agafar un paper i va escriure unes xifres. No eren les que es paguen ara, però va pujar bastant, eh. És l'única vegada que m'ha passat una cosa així. Jo estava acostumat a negociar amb en Núñez, a qui deies deu i et deia tres", recorda. "Vam tornar a l'hotel i li vam dir al jugador que havíem aconseguit que li augmentessin el sou", diu rient. El Madrid, obligat a trencar l'hegemonia del Dream Team, va pagar 500 milions de pessetes. Cruyff va dir que el fitxatge de Romário era "molt millor i més barat". Mendoza li va respondre: "No m'interessa el que digui aquell subjecte".
Dubovsky, procedent de l'Slovan de Bratislava, va aterrar a Madrid amb 21 anys, com un davanter de present i futur. Però al Bernabéu no va funcionar. Al cap de dos anys, ja descartat, va sortir cap a l'Oviedo. Al Tartiere va recuperar el somriure i el futbol i es va convertir en l'ídol de l'afició. Era una persona molt freda, tant que se'l coneixia com el príncep del gel, tant que fins i tot algunes tardes se'l xiulava perquè transmetia apatia, indolència i desesperava la grada, però era un futbolista màgic, un 10 amb una esquerra de seda. Una vegada un entrenador, Ivica Brzic, va dir a un company seu: "Es tipo raro, pero dale el balón".
Les vacances fatídiques a Tailàndia de Peter Dubovsky
L'estiu del 2000 se'n va anar de vacances a Tailàndia amb la seva nòvia, l'Aurelia, i el seu germà i la seva cunyada. Li encantaven els destins exòtics i la fotografia: el dia 23 de juny, mentre retratava les cascades Na Muang, a l'illa de Ko Samui, a més de 10.000 quilòmetres d'Oviedo, va patinar i va caure al buit des d'uns vint metres. "Estava conscient i ens parlava. Li feia mal la zona de la pelvis, però en cap moment vam sospitar que el cop al cap fos una hemorràgia interna que acabaria amb la seva vida unes hores després", va recordar la seva parella a El Mundo. Diuen que mentre es debatia entre la vida i la mort, repetia que volia tornar a casa. Va caure en un lloc de molt difícil accés: els equips d'emergències van tardar quatre o cinc hores a arribar i ja no hi havia res a fer. Tenia 28 anys.
S'havia emportat un anell per demanar matrimoni a la seva nòvia. La seva mort va commocionar l'univers futbolístic i sobretot Oviedo. Mirant enrere és el final dels anys brillants i l'inici dels anys foscos: l'any següent l'equip cauria a Segona. Els companys parlen de l'amargura d'entrar al vestidor i veure el seu penjador tan buit, orfe. "Ahir, a la platja, sota la calor, em vaig quedar gelat i una mica sol", va escriure l'exblaugrana Xabier Eskurza, company a l'Oviedo, l'endemà de la seva mort a El País. Explicava que cada cop que tornava al País Basc li demanava anxoves, "amb la freqüència que només es pot permetre un amic".
Avui encara parla de Dubovsky amb melancolia: "La sensació que vaig tenir jo va ser d'incredulitat. El funeral va ser terrible i els sentiments ja van ser més de dolor, però al principi, després de penjar, sobretot era: «Buah, això és un somni, això no pot passar, això no ha passat, això no és possible, és impossible que en Peter s'hagi mort»". Han passat 25 anys des de la seva mort, tan dramàtica i tan dràstica. "Si penso en ell em ve la tristesa de la vida que es va perdre. Quan comences a recordar et venen imatges i és com tornar-lo a veure. Sembla que l'estigui veient una altra vegada. Però sobretot queda la tristesa de la pèrdua". També queda el llegat inesborrable d'un jugador convertit en llegenda, en símbol d'una afició que ha tornat del fang.
