02/08/2021

Gavi i els anyells de Déu

2 min
Yusuf Demir, celebrant amb Gavi el gol del Barça contra l'Stuttgart

Calderé va debutar al primer equip del Barça a la tendra edat de 25 anys. Caminero va resultar ser una estrella sense preavís i de manera sorprenent quan ja en tenia 26. Xavi Hernández es va esperar als 28 anys per mostrar-se com el millor mig que alguns hem vist en la nostra vida. És sabut que els futbolistes volen temps, paciència, maduració i un físic que aguanti els rigors de l’elit. 

Convé recordar-ho quan molts de vostès –els conec, no dissimulin– porten tres partits de pretemporada entregats a aquella rara febre que ens ataca cada molts anys: és el neguit i taquicàrdia de l’aparició d’una nova estrella d’una joventut al·lucinant, envoltada de relats bíblics que ens parlen de redemptors que un dia han d’arribar, és el jove nouvingut que ho haurà de canviar tot per sempre més. 

Arribats a aquest punt, mirin-se al mirall i admetin que han vibrat més amb els amistosos de Gavi, Nico i Demir que amb el combinat estatal de tir mixt, que s’ha penjat l’or olímpic. Resulta que aquest Yusuf austríac té 18 anys, els mateixos que el fill de Fran; el nen Gavi amb prou feines en farà 17 aquesta setmana. I són bons, boníssims, excepcionals. 

El nostre seny no és la principal víctima d’aquestes eclosions. Preguntin-ho a Ilaix, que ha de veure, impotent a casa seva, com la seva pròpia eclosió, de la qual han passat escassos mesos, ha caigut a la fosca cova de l’oblit. O a Riqui Puig, nascut el 1999 i que dins del cap ja ens apareix com un empleat de banca en òptima edat per a la prejubilació. Fins i tot a Ansu: el principal beneficiari de la nostra fal·lera per ungir anyells de Déu a cada cantonada, i per qui tan amargues llàgrimes hem plorat, ja no sembla imprescindible per a la nostra subsistència com a espècie. I Pedri! Pedri, qui sap quants anys haurà envellit en aquest estiu d’agonies hispàniques. Qui sap si tornarà a caminar.

Increïblement, en una regió del cor on no hi arriba el reg sanguini ni la racionialitat ara hi tenim Gavi, Nico i Demir. Tenia raó Luis Enrique aquest estiu quan, per defensar Busquets, retreia als aficionats que tendim a cansar-nos de les cares conegudes, i busquem sempre novetats il·lusionants. El futbol, feliçment, és la difícil tensió entre el seny i la passió, entre paciència i rauxa. El futbol és el Gamper del 2005, quan un nen argentí ens va informar que a Betlem estaven de part. El futbol, que Déu ho faci possible, és que Koeman ens comuniqui que això de Gavi anirà més enllà dels amistosos.

stats