Axel Vizuete: “Als nois del planter del Girona els dic cada dia que valorin on són”

GIRONAA Montilivi s’ha fet habitual veure en les convocatòries els noms d’Ureña, Gabri, Dawda, Artero, Monjonell, Sala o Biel Farrés. No només són el futur, també tenen transcendència en un present en què el Girona s’ha posicionat com un dels millors clubs pel que fa al seu planter. Abans de rebre el Rayo Vallecano en els vuitens de Copa aquest dissabte (18.30 hores, DAZN), Axel Vizuete (Sant Boi, 1983), l’entrenador del filial, valora la feina feta per un grup d’adolescents incapaç de posar-se sostre.

M’agradaria veure’t per un forat cada cop que un dels teus nois té minuts amb el primer equip.

— Estic vivint experiències com a entrenador que no havia viscut mai. El fet de tenir aquestes ganes d’anar a Montilivi, el desig que arribi l’hora del partit o els nervis interiors pel factor addicional que suposa veure els nois al camp. És molt gratificant comprovar la seva resposta. Donen el millor que tenen, amb personalitat i seguretat. I, esclar, ens té molt satisfets. Estan ajudant en la dificultat, no hi són només per ser, aprofiten les oportunitats. La nostra tasca està centrada exclusivament en això, en formar-los. Però el mateix passa amb els juvenils que pugen al filial, això també ens omple. És una cadena.

¿És el gran èxit de la temporada?

— El club està contentíssim, aquest és el missatge que ens trasllada. Estem assolint els objectius que ens marcàvem i tenim el seu suport, amb una estructura forta al darrere. Però el futbol i la vida són el present, recalquem que no podem pensar en l’endemà. Hem de continuar treballant. Pel que fa a resultats, el filial no té cap mena d’exigència més enllà que a tots ens agrada guanyar. A l’estiu ens van entregar una vintena de nanos juvenils i ens van dir "formeu-los, prepareu-los". No ens desviarem d’aquest camí.

¿Fins a quin punt és real, tot plegat?

— Sempre els repeteixo que valorin on són, els hi dic cada dia. Formen part d’un club que aposta pel talent jove, no poden quedar-se amb el dubte de si haurien d’haver fet més. És molt bonic, això que tenen, i ho han de gaudir, perquè trobar-t’ho no és fàcil. No tots s’estabilitzaran al primer equip, però el fet de ser-hi ja és molt. Han d’estar tranquils, el futbol és un món en què hi ha infinitat de camins. El Girona els fa veure que aquests camins existeixen.

Es pot interpretar que ha passat de manera natural, tot i que costa.

— La gent veu la cirereta, i hi ha un treball immens al darrere. Des d’organització, perquè les plantilles són curtes perquè les oportunitats siguin reals, fins a treballs anímics. Nosaltres ens posem en el lloc del nano. No se’ns pot oblidar que, per més atractiu que els resulti, estan canviant de dimensió gairebé setmanalment i s'entrenen amb futbolistes reconeguts professionalment. Són molts canvis a la vegada, necessiten ser interioritzats. Hem d’estar alerta, perquè conec uns quants nois que han acabat desestabilitzant-se per una suma de factors: els representants, les xarxes socials, els amics, la premsa... S’ho han de passar bé jugant a futbol i ens esforcem perquè emocionalment no es desviïn i la transició sigui còmoda.

Curiosament, han entrat en una època en què el primer equip no podia fallar.

— Si el jugador està preparat, el context en el qual entri és independent. Tenim una xarxa en què tot es consensua, perquè defensem el mateix escut, desitgem que el Girona funcioni. Els tres equips (el Girona, el filial i el juvenil) estan en contacte, ajustant les càrregues de treball, pendents de les prevencions, parlant del sistema. Nosaltres juguem com el primer equip perquè els futbolistes tinguin les màximes facilitats d’adaptació possibles quan hi arribin. Que ho sentin com un hàbit i no se’ls faci estrany. I això els permet mostrar-se amb personalitat, sense por a situacions de dificultat. Perquè no els sigui desconegut del tot i puguin anar per feina.

Quin és l’engranatge?

— Hi ha uns protocols estipulats i una coordinació marcada. Cárcel, el director esportiu, és qui mana. Hammouch, un dels seus ajudants, fa d’enllaç amb Síria, el responsable del futbol formatiu. I més gent, eh, no em vull deixar ningú. Però tots estem en contacte directe i continuat per quadrar els moviments de les plantilles; ho fa més fàcil. Amb Míchel hi he tingut un parell de xerrades. Parlar amb ell és productiu, és algú molt positiu i pròxim que transmet unes idees molt clares.

¿T’identifiques amb la definició de formador?

— No es pot separar un entrenador d’un formador. Soc entrenador, però constantment formo, educo. Tot va relacionat i aprenem els uns dels altres. Jo intento utilitzar les meves vivències per contribuir al seu desenvolupament i ells també m’impacten i m’ensenyen. És exemplar veure com nois de setze anys afronten les situacions amb maduresa. Vaig arribar a Segona Catalana el 2017. Hem viscut dos ascensos i hem guanyat una Copa Catalunya amateur. Tinc molta ambició i il·lusió a continuar progressant; si ho faig a Girona, serà un somni complert, perquè és un club que estimo, que sento com a propi. I si als jugadors els dic que no pensin en l’endemà, jo haig de donar exemple, així que visc treballant el present. Crec fermament que si un fa les coses bé té moltes més possibilitats d’atraure bones notícies.