Històries

BarcelonaNo pretenc monopolitzar les columnes parlant del Dakar. Ja en vaig parlar a l’última i aquesta no va de desert ni de dunes. Aquesta gira entorn de les persones perquè darrere dels quilòmetres, dels motors, de les tempestes de sorra i dels campaments, el Dakar és ple d’històries de persones.

Les xifres parlen per si soles i expliquen de forma molt significativa la duresa i dificultat de la prova que sempre té abandonaments de tota mena. N’hi ha hagut per accidents, per problemes mecànics, per no arribar als tancaments... entre moltes altres raons. Hi ha hagut retirades sonades de pilots que aspiraven al podi i d’altres de més silencioses de pilots que passen desapercebuts, però segur que totes han estat igual de doloroses. El Dakar no perdona.

Inevitablement, un tant per cent d’aquests abandonaments poden haver estat causats per imprudències o per pilots que no han mesurat els seus límits, que han arribat al Dakar sense la preparació adequada, ni amb l’equip, ni la infraestructura necessaris. Però posaria la mà al foc que aquest col·lectiu és molt petit i que la gran majoria hi arriben amb la preparació i experiència adients i amb una gran suma de diners invertits.

Com a mala aficionada al motor, vaig saber que la Laia Sanz havia estat malalta bona part de l’any i que no havia pogut preparar el Dakar com ella -i qualsevol altre pilot que coneix bé la prova- hauria volgut, pocs dies abans que comencés la competició peruana.

Aquesta notícia em va deixar intranquil·la. Aprecio la seva senzillesa, timidesa i humilitat i el seu talent em meravella.

Com us explicava fa uns diumenges, conec molt bé les proves per etapes i sé perfectament la importància d’arribar-hi amb una bona forma física. Això em feia patir. L’entrenament és el resultat de setmanes i setmanes de feina i la Laia no les havia tingut. Però també conec molt bé que hi intervenen altres factors com l’experiència, l’estratègia o la fortalesa mental. Això em tranquil·litzava, la Laia en té i de sobres.

Com cada any he seguit el Dakar, etapa rere etapa i, un any més, la Laia m’ha fet gaudir. Arribava a aquesta edició amb una història personal més propera a la resta dels humans que a la d’una esportista professional, però ha demostrat que els grans esportistes no surten de sota les pedres, sinó que es fan a foc lent, mica en mica, experiència rere experiència i ha estat una dels pilots que ha travessat la línia de meta tot i les adversitats. Val la pena tenir en compte que ho ha fet amb el seu segon millor resultat.

Històries que passaran a la història.