La inevitable conversió dels futbolistes en mercaderia
Els clubs més poderosos d’Europa opten fer oferir béns esportius a l’hora d’intentar grans fitxatges
BarcelonaEl mercat futbolístic bat rècords període rere període. La inflació imparable -provocada sobretot pel múscul financer de la Premier League- propicia que la llei de l’oferta i la demanda hagi d’evolucionar per força. Tot i que els preus són prohibitius, el negoci ha tirat endavant perquè hi ha equips que encara tenen capital suficient per afrontar grans fitxatges i assumir sous milionaris. Tanmateix, aquest grup de poderosos cada vegada és més reduït. Prolifera una classe mitjana que no entra en grans operacions si no és per vendre. I entre els rics que sí que poden gastar-se grans quantitats en un sol jugador, és cada cop més habitual buscar fórmules imaginatives de pagament per evitar el col·lapse financer. És poc probable que algú pugui pagar els 300 milions d’euros que inicialment demanava el París Saint-Germain per deixar sortir Neymar, o els més de 180 milions que el Manchester United volia rebre per la venda d’un campió del món com Paul Pogba després d’haver-ne pagat gairebé 90 per un defensa inèdit a la Champions com Harry Maguire.
Fruit d’aquesta tendència a l’alça, els compradors per antonomàsia, entitats convertides en multinacionals que es poden comptar amb dues o tres mans, opten cada cop més sovint per oferir actius esportius a l’hora d’afrontar fitxatges de primer nivell. És la mercantilització duta a l’extrem, una deriva que el Barça assumeix amb naturalitat en el seu intent, de moment frustrat, per repatriar Neymar. En aquest sentit, han sonat jugadors amb contracte en vigor i sous elevats com Ivan Rakitic, Samuel Umtiti, Ousmane Dembélé i Philippe Coutinho per abaratir les pretensions del PSG. Tres quarts del mateix passa amb el Reial Madrid, que també està interessat en el brasiler i planteja una estratègia amb noms com Luka Modric, vigent Pilota d’Or, o Keylor Navas, un protegit de Zinédine Zidane que Florentino Pérez vol fer servir com a moneda de canvi. També el Juventus va seguir la mateixa línia intentant (sense èxit) un intercanvi Dybala-Mandzukic-Matuidi per Pogba, precisament exjugador bianconero. En contraposició al creixement constant del preu dels traspassos, treu el caparró una pràctica que vol esquivar problemes amb el fair play financer i, al seu torn, tanca encara més el vedat dels clubs -molt pocs- que poden permetre’s el salari d’un Neymar, Bale o Coutinho en qüestió. Per raons de diversa índole, qualsevol dels tres exemples serveix per explicar la complicació que pot comportar fer grans inversions en un esport tan capriciós i poc matemàtic com el futbol.
Tendència a la NBA
Aquesta lògica és la resposta a la dificultat per trobar sortida a futbolistes cars, amb contractes llargs i blindats, difícils d’amortitzar i que, en el fons, si no responen a les expectatives (tant pròpies com dels clubs), poden convertir-se en un llast, en una hipoteca. Tractar els jugadors de mercaderia els resta capacitat d’influència sobre les seves carreres. Poden jugar on ells vulguin, sí, però només si el context els acompanya. ¿O no és versemblant que el PSG retingui Neymar? La NBA, sempre pionera a l’hora d’enfocar l’esport i l’espectacle, abandera aquest repartiment dels poders. Allà el professional té el control sobre la seva carrera en els timings que marca la seva situació contractual. Pot canviar de samarreta si és agent lliure (total o restringit) o quan la seva franquícia accepta fer negoci amb la seva marxa. Però també ha d’estar disposat a entrar en una operació com a moneda de canvi, limitant-se a fer les maletes i buscar una nova residència.
Altes i renovacions per fer negoci
Yerry Mina
El colombià va ser una mercaderia d’alt rendiment per a la tresoreria del Barça. Va arribar per 12 milions, no va convèncer Valverde i després d’un bon Mundial va deixar 30 milions a la caixa.
Denis Suárez
A canvi de deixar-lo sortir cedit a l’Arsenal a l’últim mercat d’hivern, el Barça li va fer signar un any més de contracte, fins al 2021. El resultat de la gestió: el Celta de Vigo l’ha comprat per 15 milions d’euros.
Munir El Haddadi
La via Denis no va funcionar amb Munir El Haddadi, que va rebutjar la renovació perquè intuïa que en realitat el club no comptava amb ell. Va marxar al Sevilla gairebé lliure, per un milió.
