Jana Fernández: quan un simple escalfament provoca un nus a la gola

BarcelonaPlorar és humà. És un gest inherent a la voluntat pròpia, reprimit moltes vegades per un desig de superació, d'acabar allò que s'ha començat. Fa més d'un any, Jana Fernández (Martorell, 2002) es va trencar el lligament creuat del genoll dret durant un entrenament, una lesió comuna al futbol femení. Per endavant, una recuperació amb alts i baixos emocionals que aquest diumenge, per fi, es va acabar: al triomf contra el Vila-real (5-0), Jana va tornar a jugar. "Estava contenint les llàgrimes, només sortir a escalfar ja era molt per a mi", relatava després del partit. Al minut 79 es va tornar a sentir futbolista davant 5.026 espectadors que aclamaven el seu retorn. "Gràcies a l'afició i a les meves companyes, el procés ha estat molt més fàcil". Després del xiulet final, va ser mantejada per les seves companyes. Ja estava, ja havia tornat. La resiliència donava pas a l'emoció. Ja no calia contenir les llàgrimes.

Les lesions mai arriben en bon moment. Amb 20 anys, Jana es confirmava com una de les joves promeses. La temporada passada va tenir l'oportunitat de ser titular formant una bona parella de centrals amb Mapi León gràcies a la lesió d'Irene Paredes. Havia jugat 12 partits (de 22) com a titular, amb dos gols marcats, quan es va veure frustrada per l'enemic íntim del futbol femení. Les lesions als lligaments del genoll, que comporten una recuperació d'un any per a la jugadora que les pateixi, ja eren conegudes al vestidor. "Que la Bruna, la Cata i l’Alèxia hagin patit la mateixa baixa i hagin seguit el mateix procés les ha ajudat molt. La Bruna va ser la primera a lesionar-se la temporada passada. Va poder adaptar-se a la recuperació amb més coneixement", apunten des del seu entorn.

No estar sola en el procés va ser clau, en especial, gràcies a la companyia de Cata Coll. "Amb la Cata ens hem ajudat molt. Quan una tenia un mal dia, l'altra l'ajudava a aixecar-se i viceversa", explica Jana. Per a ella, el més important en una lesió de llarga durada és no deixar que et prengui el somriure. "És el consell que dono a la gent que pateixi aquests tipus de lesions. Que s'ho prenguin de la millor manera possible. Si no se'ls farà molt dur", diu.

Per recuperar-se tot suma. A part d'una bona companyia, ser conscient de la disciplina que s'ha de tenir en casos com aquests és important per assegurar una bona recuperació. Des del seu entorn remarquen que ha tingut una actitud molt compromesa, amb especial èmfasi en el treball nutricional, a part de tot l'entrenament fet a les sessions al club. Gràcies a tot això, i al bon joc demostrat abans de la lesió, Jana s'ha guanyat la renovació fins al 2025. "Soc al millor club perquè em passi una cosa així. Totes som una gran família i ens ajudem mútuament per superar situacions adverses. Ara toca seguir gaudint juntes", deia després del seu retorn. El tècnic Jonathan Giráldez remarcava la importància del grup en aquests casos: "És important que sentin aquesta unió. En el cas de la Jana, l'alegria que aporta dins el vestidor ajuda i facilita la seva reincorporació".

El seu esperat retorn amb el Barça

Per a Jana Fernández, l'emoció va començar ja a l'escalfament, mentre gairebé tot l'estadi l'aclamava. En el moment de saltar a la gespa en substitució de Mapi León, la jove defensa no podia fer més que pensar en tot el que ha hagut de passar. "És molt complicat per a una futbolista que d'un dia per l'altre et diguin que paris de jugar, que deixis el futbol. Tot això es compensa en tornar amb les teves companyes, gaudir d'aquesta estima que et tenen totes", recordava, emocionada.

El seu no va ser l'únic retorn que es va viure diumenge al Johan Cruyff. Ingrid Engen i Caroline Graham Hansen tornaven també de lesió, l'última amb un hat trick en només 25 minuts. "Dono les gràcies de tenir el grup que tenim, jugadores que ho passen malament i que gaudeixen jugant de nou com la Caro o l'Engen, i altres que vindran ben aviat com la Cata, l’Alèxia o la Mariona", deia Jana. Com ja van fer en el seu moment amb Bruna Vilamala, les jugadores van oferir el seu reconeixement a la jugadora de Martorell després del xiulet final. Va ser com una abraçada de família. Normal que s'emocionés: plorar és humà i, més, després de més d'un any sense poder fer el que més li agrada.