Jenni Hermoso és el símbol d’un 8-M avançat
BarcelonaAquests dies de Rubigate la sororitat brolla per tot arreu. És emocionant constatar que la lluita feminista ha servit d’alguna cosa, ni que sigui per posar nerviosos els que han desacreditat sistemàticament les companyes per no tenir penis. Alguns fins i tot han hagut de fer veure que estaven informadíssims dels problemes de les jugadores quan mai els havien dedicat ni cinc minuts. No els ha faltat espai per pontificar en el seu latifundi de tertúlies i columnes d’opinió. Aquest cop, però, sí que hi ha hagut dones més enllà de les quotes, i la sensació d’empoderament generalitzat ha estat catàrtica. Només cal veure com s’ha escampat massivament un article de la Gemma Herrero a Jot Down en què denunciava les pràctiques masclistes endèmiques al periodisme esportiu. Tot això no va només d’un àmbit: la revolta és col·lectiva.
La gestió negligent que la Federació Espanyola ha fet dels dies posteriors al petó no consentit ha contribuït a atiar un incendi altament necessari. Jenni Hermoso ja és el símbol d’un 8-M avançat que ha estat com una explosió social inesperada. La violència masclista està al centre del debat amb una vehemència sense precedents en un país que fa 22 anys criminalitzava Nevenka Fernández. Això, amigues, és mèrit únic i exclusiu de les que hem sortit als carrers a alçar la veu. Demostra que unides podem canviar consciències i tendències polítiques. També és cert que tenir un enemic com Rubiales aplana el camí perquè molts dels que ignoren les nostres proclames cada març ara tinguin prou vergonya torera per no voler-se situar al mateix bàndol que el bavós de Motril. Però a aquests que dissimulen també els sabem assenyalar als nostres sopars.
La referent Alexia Putellas diu que el llegat que busquen és que les futures generacions de jugadores puguin centrar-se exclusivament en el futbol. Vaja, el que fan els homes en tots els terrenys professionals. El que destaca Alexia no és cap tonteria: la igualtat l’assolirem quan cap de nosaltres hagi de perdre ni un gram d’energia en pensar si li faran comentaris sobre com va vestida, si cobrarà el mateix que aquell home que fa exactament la mateixa feina, si podrà acabar de parlar en una reunió sense que l’interrompin o si, el dia que té un problema de salut, li faran un bon diagnòstic malgrat que la medicina consideri el cos masculí com el cos universal. Ara és més fàcil pensar que sí, que el llegat que reclama Alexia és possible d’aconseguir. Això ja és més important que haver guanyat el Mundial.
