A les xarxes socials, entre esportistes, periodistes i fans es repeteix un missatge que feia cinc anys que no sentia: "Bons Jocs". Tal qual, igual que es felicita el Nadal. La mateixa emoció simultània, la d'estar vivint i sentint el mateix al mateix temps. Aquesta potinga d'alegria pel que està per venir i de malenconia pel que vam ser i amb qui, la compartim. Aquests són i seran ja per sempre els Jocs de la pandèmia, els primers sense públic, en any imparell i amb retard. Els Jocs més estranys que hem viscut mai i que venen precedits d'incertesa, positius a la Vila, dimissions, polèmiques, el rebuig majoritari dels japonesos i una crisi global que ens ha aterrit i que a estones sembla no tenir fi.
Vaig sentir el periodista esportiu David Llorens, una enciclopèdia amb potes, preguntar-se a El món a RAC1: "Si fins ara tot ha anat malament, poden anar una mica bé els Jocs?" Necessitem respostes, ancoratges, terra ferma. Una cosa que ens convidi a tenir esperança i a ser optimistes, tornar a creure que tot és possible i que els somnis es compleixen, per molt carrincló que soni i se'ns riguin a la cara. Els Jocs eren això; una pausa, un armistici, una celebració, una festa. Ara ens enxampen esgotats físicament i mentalment, tristos, temorosos, aviciats, cínics, diferents dels que érem fa tan sols un any i mig. I, no obstant això, tornar a sentir durant aquest divendres de calor sufocant el "Bons Jocs" amb l'entusiasme infantil del "Bon Nadal" m'ha emocionat més que mai.
Fins al 8 d'agost tenim l'oportunitat de veure competir els millors esportistes del món. Que potser se'ns ha oblidat precisament això: l'alegria de ser-hi. L'aquí i l'ara. Simone Biles, Katie Ledecky, Caeleb Dressel, Teddy Riner, Armand Duplantis, Shelly-Ann Fraser-Pryce, Allyson Felix, Eliud Kipchoge, Kevin Durant, Sydney McLaughlin. Tots hi són, a Tòquio, al costat dels noms que ens aprendrem, que encara no ens sonen i que formaran part de les nostres vides per sempre perquè compartirem un moment únic, ja sigui el d'admirar, festejar o fins i tot lamentar, perquè us recordo que tots tenim com a herois perdedors d'alguns dels Jocs que hem tingut la sort de presenciar.
Proposo gaudir, que no és poc. Proposo que ens n'adonem. I que tant de bo el 2024, a París, seguim dient "Bons Jocs" com qui celebra el Nadal.
