Richard Carapaz toca el cel a l'endur-se l'or per davant de Van Aert i Pogacar
És la tercera medalla olímpica en tota la història de l'Equador
BarcelonaJefferson Pérez ja no camina sol. El marxador de Cuenca era l'únic esportista de l'Equador capaç d'haver pujat a un podi olímpic, amb el seu or en els 20 km marxa el 1996 i la plata aconseguida als Jocs del 2008. Una disciplina soferta, en què cal patir molt i trobar l'equilibri entre la paciència i l'atreviment. Dues qualitats en què destaca Richard Carapaz, que ha aconseguit donar a la República de l'Equador la seva tercera medalla en una preciosa cursa de ciclisme masculí en ruta en la qual s'ha imposat als millors noms del moment. El podi, de fet, és difícil de millorar: el belga Wout Van Aert s'ha endut la plata per davant del flamant guanyador del Tour, el jove eslovè Tadej Pogacar.
El circuit de 234 km amb sortida al Parc de Musashinomori acabava a la pista del circuit de motor Fuji, després de donar la volta al preciós volcà, el mont Fuji. Noves carreteres i escenaris per als grans noms del ciclisme mundial, que arribaven amb les cames cansades després del Tour. Alguns d'ells, com l'espanyol Alejandro Valverde, no han pogut amb la barreja de rampes dures i calor i han quedat despenjats mentre eslovens, italians i francesos marcaven un ritme dur per atrapar un grup d'escapats en què no hi havia cap favorit, però que ha arribat a tenir 10 minuts de marge.
La final de ciclisme en ruta masculina estava destinada a ser èpica. El cartell era massa atractiu, ple de corredors valents. Pogacar, que amb 22 anys ja porta dos Tours de França, volia fer més gran la seva glòria i ha anat mortificant els seus rivals, quedant-se de pas sol, ja que els seus compatriotes, Roglic i Mohoric, no l'han seguit. L'ascens al pas de Mikuni, a uns 50 km de l'arribada, era una oportunitat llaminera per als que volien evitar una arribada a l'esprint. El jove belga Remco Evenepoel i l'experimentat sicilià Vincenzo Nibali han arribat a somiar en aquestes rampes en burlar els seus adversaris, però darrere Pogacar semblava controlar-ho tot. Van Aert, en canvi, patia. I només al descens del Mikuni s'ha reincorporat al grup de l'eslovè.
A falta de 40 km, de manera poètica, al capdavant quedaven 15 corredors, tots d'una nació diferent. Per evitar ajudes, per fer-ho més èpic. Els més llestos han sigut el nord-americà McNulty i Carapaz, que, aprofitant una petita pausa dels favorits, han fet forat. Darrere, la reacció ha sigut desesperada. I de mica en mica han anat retallant segons. Però Carapaz ha encertat amb un segon atac que ha deixat fora de combat McNulty. I ha rodat sol fins a la glòria.
Nascut en una comunitat rural als Andes, a tocar de la frontera amb Colòmbia, aquell noi que va ser descobert per Juan Carlos Rosero abans de marxar a Colòmbia per poder ser professional ha escrit la pàgina més important de la història del ciclisme llatinoamericà en ruta als Jocs. Fill d'un camioner que es guanyava la vida transportant coses entre l'Equador i Colòmbia, Carapaz va explicar que la primera bicicleta que va tenir la va rescatar al carrer, on algú l'havia abandonat doncs era un tros de ferralla. Tothom li va dir que no tindria futur, amb el ciclisme. Però ara és l'equador més estimat. Ell, que ja va ser el primer llatinoamericà a guanyar el Giro el 2019. Amb 28 anys, Carapaz ja ha acabat al podi de la Vuelta, el Tour i el Giro. I s'ha penjat un or olímpic.
Darrere, els perseguidors s'han jugat les medalles en un esprint en què Van Aert, que ja va guanyar tres etapes al Tour, s'ha endut la plata al superar per ben poc un Pogacar sempre amb fam. L'eslovè s'ha conformat amb una tercera posició que potser li sembla poc, quan guanyar una medalla olímpica no ho pot fer gairebé ningú.
