Els Jocs recorden que Djokovic continua sent un 'bad boy'

Novak Djokovic s'ha acostumat a conviure al llarg de la seva carrera, especialment en els bons moments, amb el fet de considerar-se el millor tenista i, al mateix temps, veure com segueix a l'ombra de la simpatia encomanadissa de Roger Federer i de les lloances constants a la resiliència de Rafa Nadal. El serbi arribava als Jocs Olímpics de Tòquio com una de les estrelles més mediàtiques de la competició després d'una temporada brillant i amb les expectatives que la rubricaria amb la glòria de l'or en terres nipones. Amb 20 Grand Slams a la butxaca després del seu triomf a la final de Wimbledon i igualar tant el suís com el manacorí, Djokovic va tornar a posar damunt de la taula el ja eternitzat debat sobre quin és el millor tenista de tots els temps. "Em considero i crec que soc el millor, si no no hauria arribat fins aquí ni estaríem parlant de fer història ni de guanyar Grand Slams", va dir després de superar l'italià Matteo Berrettini a Londres i, això sí, va rebaixar una mica el seu to afirmant que tampoc es pot comparar el tenis contemporani amb el de fa 50 anys.

Amb tot, el tenista serbi arribava a Tòquio per la porta gran, però se n'ha acomiadat per la del darrere. Aquest dissabte ha sigut, probablement, el dia més fosc d'una temporada en què el representant de Sèrbia havia demostrat que, malgrat tenir alts i baixos en la seva carrera, estava rendint a un gran nivell ja com a veterà: a partir dels trenta anys –ara en té 34– ha guanyat vuit Grand Slams i ha escurçat distàncies amb Federer i Nadal fins a arribar a igualar-los. Però els elogis que el tenista havia anat recollint últimament s'han esquinçat als Jocs Olímpics. D'una banda, per la seva desfeta tant a les semifinals del torneig com en la lluita pel bronze –en què l'ha superat l'asturià Pablo Carreño en els seus primers Jocs per 6-4, 6-7 (6) i 6-3 en 2 hores i 47 minuts–, com per perdre's en un discurs sobre la pressió en una cita olímpica marcada per la renúncia de la seva principal estrella, Simone Biles, per qüestions de salut mental.

Si la gimnasta nord-americana ha sigut reconeguda per dir, amb naturalitat i sense tabús, que no estava mentalment preparada per afrontar les finals i decidir fer un pas al costat, Djokovic es va despenjar amb unes declaracions en què afirmava que "la pressió és un privilegi". I el serbi, a la seva manera, es va intentar explicar: "Sense la pressió no existiria l'esport professional. El teu objectiu és estar al cim del teu esport. El millor és que comencis a aprendre a lidiar amb la pressió i els moments difícils, tant dins com fora de la pista". Superat, tant a les semifinals del torneig com en la disputa pel bronze, ha deixat imatges de fúria –ha estampat la seva raqueta contra terra i n'ha llançat una altra enlaire– en què, precisament, no ha exemplificat el seu discurs sobre la gestió de la pressió. Quan el tenis de Djokovic funciona, és pràcticament imparable i és un esportista amb molta fam. Però quan perd els papers, camina per la pista com una ànima en pena. I, aquí, el factor mental pesa. Però la pressió "és un privilegi, amic", segons defensa ell.

Les declaracions del tenista serbi van sorprendre perquè al llarg de la seva carrera també ha tingut ratxes complicades, especialment després de caure en la primera ronda dels Jocs de Rio del 2016 a mans de l'argentí Juan Martín del Potro. I contrasten amb la defensa que va fer de Naomi Osaka al juny, quan va sortir en suport de la japonesa després de renunciar a jugar Roland Garros. "Ha sigut valenta, jo també he renyit amb els mitjans de comunicació durant la meva carrera. L'entenc i empatitzo amb ella. Em sap greu per ella, que està passant per un patiment mental i per uns temps difícils. Li desitjo el millor i que es recuperi". D'això tan sols fa un parell de mesos.

Retirat de la disputa pel bronze en dobles

Djokovic, que ha renunciat a lluitar pel bronze amb la seva compatriota Nina Stojanovic al·legant una lesió a l'espatlla, s'acomiada dels Jocs sense cap medalla i sense completar un repte tant majúscul com somiat: convertir-se en el segon jugador de tota la història que aconsegueix el Golden Slam, és a dir, guanyar els quatre grans i penjar-se l'or en un mateix any. Una fita que seguirà exclusivament en mans de Steffi Graf, que ho va aconseguir el 1988. El serbi semblava estar instal·lat en una aura d'optimisme després de Wimbledon, en què va deixar imatges tendres anant a firmar autògrafs als més petits, però a Tòquio, quan les coses s'han torçat, ha tornat l'autèntic Nole. Djokovic segueix sent un bad boy.