TENIS

Federer i la voracitat d’una llegenda de 20 Grand Slams

Les seves llàgrimes pel títol evoquen un llarg camí d’esforç a l’ombra

El suís no va poder reprimir l’emoció aixecant la copa de campió. Després d’un discurs a l’altura del joc desplegat durant el disputat partit a cinc sets contra Cilic, l’ovació del públic va ser eixordadora mentre Federer, de 36 anys, deixava anar llàgrimes. Un aplaudiment unànime que no només era pel títol, sinó el reconeixement a una carrera que ja suma 20 anys de professional i, des d’ahir, 20 títols de Grand Slam.

Curiosament, ara fa nou anys un desconsolat Federer plorava després de caure en la final contra Nadal. Era el primer i únic duel pel títol que ha perdut a Melbourne, però aleshores era el cinquè que cedia amb el manacorí (tres a Roland Garros i un a Wimbledon). “Això m’està matant”, va dir, deixant una imatge per al record: ell amb ulls plorosos i Nadal, amb el braç esquerre abraçant-lo i recolzant el cap sobre la seva espatlla.

Un instant que reivindica les dificultats que supera tot esportista per assolir registres llegendaris. En gran part, perquè els èxits també depenen de decisions que es prenen lluny dels focus. “Mai vaig pensar que jugaria un calendari reduït, però he sigut capaç d’adaptar-me i ser selectiu. Potser és una de les raons per les quals continuo aquí”, explica. I té tota la raó: cal sacrificar quantitat per elevar el pes de la qualitat.

La recepta, treball i mentalitat

“El Federer treballador està totalment infravalorat”, diu el seu preparador físic de tota la vida, el veterà Pierre Paganini. Probablement no hi ha ningú millor que ell per valorar l’esforç rere un talent. Especialment en un vessant, el físic, en què el suís ha mostrat millores brutals. La seva agilitat, de fet, evoca els seus millors temps, tot i que pocs s’atreveixen a dir ara a quina edat corresponien.

Tot i així, l’última demostració de superació va ser fa un any i mig, quan es va passar gairebé sis mesos allunyat de les pistes per lesió. Era el primer cop que estava tant de temps aturat i a la seva edat, 35 anys, era un risc real de declivi competitiu. Tornava precisament a l’Obert d’Austràlia i es va imposar a Nadal en una final espectacular. Era el primer Grand Slam que conqueria després de més de quatre temporades sense guanyar-ne.

“Quan deien que la seva carrera es podia acabar, ell continuava pensant en positiu i rumiant per ser el d’abans”, certifica Paganini. I es va dedicar a perfeccionar el que creia que li permetria tornar a lluitar per tot. Entrenant-se amb Edberg va millorar el joc de xarxa i l’agressivitat. Era conscient que havia de fer els punts més curts, pensant en duels a cinc sets. D’aquella època ja quedarà la restada a bot curt sobre el segon servei dels seus rivals. Però, mentrestant, va superar un altre obstacle que passa inadvertit: la tirania de Novak Djokovic. Durant aquells quatre anys sense grans títols va perdre tres finals amb el serbi (dues a Wimbledon i una a Nova York). Però Federer ja havia passat per una situació semblant amb Nadal. I l’havia superada.

L’admiració, el secret definitiu

Precisament el mallorquí és una de les inspiracions de Federer, que no amaga que la seva rivalitat el va obligar a enriquir el seu tenis. I d’ell també en va treure lliçons per superar la llarga lesió: una circumstància que, tristament, Nadal ha viscut en més d’una ocasió. Tots dos, de fet, escenifiquen a la perfecció que una bona part de la recepta de l’èxit és la mentalitat: beure de l’adversitat i alimentar-se de l’inconformisme. Com altres grans referents.

“Em vaig meravellar veient jugar Tom Brady”, comentava el mateix Federer fa una setmana. Amb 40 anys, el quarterback dels Patriots va accedir a la seva vuitena SuperBowl. Una fita extraordinària. Com la que demostra Manu Ginóbili amb els Spurs, amb nits de bàsquet superlatiu a la NBA també als 40 anys. “El veus jugar i t’adones del seu esperit. A la seva edat, com a la meva, és indispensable sentir que encara ets a l’altura del que vols aconseguir”, sentenciava el suís.

Paraules premonitòries d’un tenista que fa temps va aprendre que sense la passió ni les ganes no podria superar l’exigència d’un esport feroçment competitiu. Avui, després d’adaptar i millorar el seu tenis als nous temps, ser selectiu amb el calendari i deixar enrere els entrebancs físics, fa evident que la voracitat és inherent als títols. Des del primer Grand, el llunyà Wimbledon 2003, al vintè, gairebé quinze anys més tard, i ja convertit en un model admirable que ha crescut admirant esportistes que, sens dubte, també mereixen l’apel·latiu de llegenda.

Etiquetes

Més continguts de