El primer professional, el campió més veterà

BarcelonaEn realitat es deia Andreu. Però com gairebé tots els esportistes catalans que van despuntar durant el franquisme, es va haver de donar a conèixer públicament com Andrés. Andrés Gimeno, un dels pioners del tenis a casa nostra i el jugador més veterà en guanyar el títol individual de Roland Garros. Un honor que avui, gairebé mig segle després, continua ostentant. El tenista barceloní moria ahir a la seva ciutat natal, als 82 anys i després d’una llarga malaltia (1937-2019).

“Hem perdut un home excepcional dins i fora de la pista”, deia Miguel Díaz Román, president de la Federació Espanyola de Tenis. El món de la raqueta no va trigar a fer-se ressò de la mort d’un dels pioners del tenis català i espanyol. Un jugador que va haver-se de retirar als 35 anys, pocs mesos després de guanyar la Copa dels Mosqueters a París, per una lesió al menisc. “A la pista era un senyor, un jugador amb un talent immens. I un gran amic. En això va ser un gran campió de la vida”, recordava emocionat Manolo Santana, el primer espanyol en guanyar el Roland Garros, onze anys abans, el 1961.

Tocant el cel de París amb els dits

Santana va obrir camí a París i Gimeno va tocar el cim una dècada després demostrant que a l’esport els límits se’ls marca un mateix. Finalista a Austràlia (1969) i semifinalista a Wimbledon (1970), el barceloní havia guanyat quatre tornejos ATP, i també s’havia imposat en dobles a Wimbledon fent parella amb el nord-americà Pancho Gonzales el 1967. Però li faltava un títol de pes. Un Grand Slam. I la glòria arribaria quan pocs s’ho esperaven, el 1972. Amb 34 anys i 10 mesos, es convertiria -i encara ho continua sent- en el tenista més veterà en guanyar Roland Garros, en una final on cediria el primer set però acabaria escombrant el francès Patrick Proisy per 4-6, 6-3, 6-1 i 6-1. Aquell seria l’últim gran pas d’un esportista que, el 1960, després de guanyar el Comte de Godó, va ser el primer tenista del país en fer-se professional. “Sens dubte, va ser un dels pioners”, va escriure el manacorí Rafa Nadal, l’actual rei de Roland Garros, en un missatge de condol publicat a les xarxes.

Fill d’Esteve Gimeno, tenista i un dels primers entrenadors professionals a Catalunya, de ben petit va familiaritzar-se amb un esport que, aleshores, es jugava amb aquelles raquetes icòniques de fusta. El jove Andrés aprendria tots els secrets del tenis a les pistes del Reial Club Tenis Barcelona i estrenaria el seu palmarès de títols en categoria júnior, fent les primeres passes d’una carrera com a professional que duraria quinze anys.

Un pioner del tenis

Ja fora de les pistes, Gimeno va continuar vinculat al tenis. Va començar dirigint el club de tenis que porta el seu nom a Castelldefels, un centre precursor en la formació de joves jugadors per on van passar llegendes com Arantxa Sánchez Vicario, Àlex Corretja o Marcel Granollers. També va dirigir uns anys l’Escola Nacional de Tenis, va fer les maletes per viatjar cap a Suïssa i entrenar durant dues temporades l’equip femení del país helvètic i, a la dècada dels vuitanta, es va estrenar com a comentarista a Televisió Espanyola. Membre del Saló de la Fama del Tenis Internacional de Newport des del 2009, i condecorat aquell mateix any amb la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu, l’extenista rebria un homenatge del tenis estatal el 22 d’octubre del 2011, un acte en què tots els fons recaptats van ser per a ell, que aleshores passava per una delicada situació econòmica i personal. Els seus últims passos els faria a la pantalla, on va ser comentarista del tenis per als canals de Mediaset els anys 2012 i 2013. “Se’n va un jugador brillant que va marcar el camí als jugadors que venien després”, va concloure Díaz Román. Sense Andrés Gimeno, difícilment el tenis català hauria assolit tantes fites.