TENIS

París només reconeix un rei

El manacorí derrota Thiem i guanya el seu 12è Rolald Garros (6-3, 5-7, 6-1 i 6-1)

Rafa Nadal, emocionat després de guanyar el punt decisiu a la final de París. / KAI PFAFFENBACH / REUTERS

En motiu d’un aniversari dels Jocs de Barcelona van preguntar a Antonio Rebollo si estava nerviós abans de llançar la fletxa que havia d’encendre al peveter. Va dir que no. Que els esportistes d’elit, si tenen un bon treball psicològic al darrera, s’acabaven convertint en autòmats capaços d’aïllar-se de la pressió i centrar-se només en el seu objectiu. Pocs esportistes com Rafa Nadal s’adapten tan bé a aquesta definició. El manacorí va guanyar per dotzena vegada Roland Garros després de derrotar a la final l’austríac Dominic Thiem en una final amb resultat enganyós (6-3, 7-5, 6-1 i 6-1), on el campió va haver d’esforçar-se al màxim contra un rival que va oposar molta més resistència de la que mostra el marcador.

Ja fa anys que parlar de Roland Garros equival a parlar de Rafa Nadal. Mai a la història d’un torneig de primera categoria s’havia vist un domini tan aclaparador. “Mai havia sominat en guanyar dotze vegades aquí. Quan ets jove només penses en el següent entrenament i en el següent partit. Aquest any ha estat especialment difícil, però després deRoma vaig dir-me, ¿Per què no?”, comentava exultant un tenista que va estrenar-se a París el 2005 i en aquell any del debut ja va guanyar la seva primera Copa dels Mosqueters.

En quinze participacions –mai s’ha perdut el grand slam de terra batuda– només ha perdut dos partits, un a viutens contra Robin Soderling (2009) i un altre a quarts amb Novak Djokovic (2015). Un any es va retirar per lesió després de segona ronda. I en les altres dotze edicions sempre ha arribat a la final i sempre ha acabat guanyant el títol.

Aquesta vegada, però, no ho tenia tan assequible com en d’altres ocasions. El rival era Dominic Thiem, a qui ja havia vençut en la final del 2018. Ara bé, l’austríac havia estat el botxí de Nadal al Trofeu Godó, barrant-li el pas a les semifinals. A més, Thiem arribava a la final després de superar el número u mundial, el serbi Novak Djokovic. Ara bé, una semifinal marcada per la pluja i que es va disputar en dos dies, acabant dissabte. Un component físic important. Un dia més de descans que acabaria sent or per decantar la balança. I és que en una fianl tots els detalls compten.

Serà la darrera vegada que passaran situacions com aquesta, ja que la d‘ahir va ser l’última final disputada a la pista central de Roland Garros sense sostre retràctil. I és que d’aquí uns dies comencen les obres perquè a la Philippe-Chatrier s’hi pugui jugar a tenis malgrat la pluja.

Però seria injust dir que Nadal va guanyar per això. Thiem va sortir a menjar-se el món i va proposar un tenis elèctric, amb intercanvis eterns. I va guanyar un set, el segon, un honor que només han tingut quinze tenistes al llarg dels quinze anys que Rafa Nadal juga a París. El que passa és que al davant hi tenia un rival que ja li va bé aquest joc. Si l’aspecte físic va pesar va ser al final de tot, quan Nadal havia jugat tan bé les cartes que tenia el títol a punt de caramel i Thiem veia com les cames no li responien amb tanta agilitat com per tornar els missils que li enviava Nadal des de l’altre costat de la pista.

Una final per posar-se el pitet

Ara bé, fins arribar aquí va haver de recórrer un recorregut llarg i emocionant. Un duel dels que fan afició i on els espectadors només lamenten que no duri eternament. Encara que pugui semblar el contrari, pel 6-1 als sets tres i quatre, Nadal no va guanyar per KO sinó que es va imposar als punts. “Si algun dia perdo una final, no m’importaria que fos contra Thiem”, comentava el manacorí, lloant la figura d’un “gran treballador, una bona persona i un exemple per al circuit”. I Thiem, que va morir dempeus, va respondre:“Ets una llegenda del nostre esport. L’any vinent tornaré a ser aquí per intentar-ho”.

A Thiem no se li pot retreure gaire res, però és evident que li van faltar cosetes. Més mentals que no pas tenístiques. Li va faltar, per exemple, saber defensar el break que va aconseguir al primer set i que l’hagués pogut deixar en una situació molt ventatjosa de cara a la resta del partit. Li va faltar sortir a jugar el tercer set amb més contundència després d’empatar el partit, perquè l’austríac va arribar a tenir un punt de trencament amb 0-0 que Nadal va salvar. I sobretot, li va faltar creure’s que podia remuntar encara que anés per sota al resultat. El seu joc va tenir alts i baixos, moments brillants i apagades generals. I Nadal, gat vell, va ensumar la sang en els moments de més debilitat per fer un forat al marcador. “El primer set ha estat brutal i al segon he aconseguit entendre què no feia bé, resistir els moments complicats i aprofitar els moments bons”, resumia Nadal.

L’insaciable gen competitiu de Nadal va fer que el manacorí no arrufés el nas amb el trencament en contra al primer set: va respondre amb quatre jocs consecitius que li donaven la mànega inicial per 6-3. Ni tampoc va trontollar quan Thiem aconseguia, al segon set, el break al dotzè joc per imposar-se 7 a 5. Com si cada batalla guanyada pel jugador austríac fos en realitat una dosi de vitamines que feia que Nadal arrasés en les batalles següents. Només així s’explica que el manacorí, després de veure com Thiem li empatava el partit, es treia de la màniga quatre jocs seguits i dos trencamnts que situaven un 4-0 al tercer set. En menys de mitja hora Thiem passava de tenir opcions a la final a veure’s al precipici, perdent la mànega per 6-1.

A Thiem només li quedava una bala i va treure forces de sota les pedres per competir. Va tenir una pilota de trencament a l’inici del quart set que Nadal va salvar. Després el balear aconseguia un ‘break’ però Thiem tornava a la lluita amb dues pilotes més per trencar el servei i situar-se 2-1. Nadal les va tornar a salvar, va guanyar el joc i va avançar amb pas ferm fins a sentenciar la dotzena Copa dels Mosqueters. París només reconeix un rei i es diu Rafa Nadal.

Més continguts de