Diumenge al seu cap el resultat era el més important. Qualsevol cosa que no fos la victòria era insuficient per a la seva concepció del terme competir. Avui estarà molt tocat, però s’aixecarà un cop més, sense cap tipus de dubte. És difícil trobar un competidor millor en l’esport mundial que Rafa Nadal. Però per a mi, un cop més, aquest resultat no és el matís que cal subratllar. Aquest article estava escrit abans de la final, i per a la qüestió sobre la qual volia reflexionar no era transcendent saber de quin costat queia la victòria. La demostració que ha fet Nadal durant l’Open d’Austràlia torna a deixar-nos bocabadats i ens inspira per trobar un camí vital on emmirallar-nos per ser millors. L’esport, entre altres coses, ha de servir per a això. Hauríem d’explicar-ho als més petits com a valors que poguessin interioritzar en la seva formació no acadèmica.

Deixeu-me’n destacar dos aspectes que l’han acompanyat durant tota la seva trajectòria, però que en aquest últim Grand Slam han agafat un simbolisme majestàtic en el manacorí. Són dues actituds que van més enllà de l’esport i que haurien de ser exemples vitals, professionals i personals per a tothom.

La primera, l’acceptació del canvi com a imperatiu vital. Per molt bé que facis les coses, encara que siguis el número 1, el millor, en aquest món, si no evoluciones, tard d’hora et passen per sobre. Nadal, amb 32 anys, sent al cim del seu esport, després d’un any amb victòries que el reafirmaven competitivament, ha introduït els canvis tècnics més importants de la seva carrera en el seu joc. El primer i més important, en el servei, del qual ha canviat totalment l’execució. Començant per l’empunyadura, passant pel cop i acabant en la posició corporal. Interioritzar que canviar és acceptar que sempre es pot millorar i que l’immobilisme mai et porta a bon port és clau.

La segona és la resiliència, una característica que el manacorí ha hagut de convertir en la seva conducta habitual. Després de retrobar-se amb si mateix al millor nivell tenístic dels últims anys, una vegada més en la seva carrera, a l’Open dels Estats Units de l’any passat, es va lesionar, i posteriorment va encadenar tres lesions diferents en la segona part de la temporada que li van impedir competir i preparar la pretemporada següent de manera adequada. Entendre que quan les coses no et van bé cal persistir, buscar forces d’on no n’hi hagi i trobar raons per desenganxar-te de la malastrugança i seguir buscant el camí és necessari per no decaure.

La vida és dura i cruel, molts cops, massa, però tirar la tovallola és la decisió fàcil. Segurament no hi ha cap esportista que físicament hagi passat el viacrucis de lesions que el Rafa ha patit en el seu dilatat historial competitiu. Però en comptes de ser una excusa han sigut un reactiu per aixecar-se contra la realitat i lluitar per no caure. Canviar i persistir són hàbits vitals que ens fan més forts per viure acceptant el present i per encarar el futur amb positivisme. Nadal encarna totes dues característiques com ningú. Gràcies, Rafel.