El nou ciclisme català fa el salt professional

Barcelona"Jo sempre m’imagino lluitant per les millors curses del món. Si no hi creus ni tu mateix, quin sentit té?", es pregunta Roger Adrià (Barcelona, 1998), un dels tres ciclistes catalans que aquest 2020 debuten com a professionals amb el nou equip Kern Pharma, la primera aventura UCI Continental (la tercera divisió mundial) de la històrica estructura amateur navarresa Lizarte, equip en el qual s’han format, entre d’altres, Marc Soler o l’actual vencedor del Giro d’Itàlia, Richard Carapaz. L’equip va ser presentat a Terrassa, a les instal·lacions de la farmacèutica catalana que els patrocina, tot i no haver-hi cap equip català d’aquest nivell.

Aquest any seran quinze els ciclistes catalans que competiran en equips internacionals UCI, quatre dels quals de nivell WorldTour: David de la Cruz, que ha passat del totpoderós Team Ineos al UAE Team Emirates, i les tres renovacions de Movistar Team, Marc Soler, Antonio Pedrero i Eduard Prades. La profunda renovació del conjunt navarrès, l'única estructura estatal a la màxima categoria, amb baixes com la de Nairo Quintana, farà que a Soler, als 26 anys, li arribi l'oportunitat de coliderar l’equip juntament amb el veterà Alejandro Valverde i el prometedor balear Enric Mas. L'avalen tres anys de solidesa com a ciclista d’equip en grans voltes, on sempre ha anat de menys a més. Soler de fet, s'ha estrenat avui guanyant el Trofeu Pollença - Port d'Andratx, tercera prova de la Challenge de Mallorca després d'una escapada en solitari.

"El camp professional et posa al teu lloc"

Vencedor de l'última Copa d’Espanya de la categoria, Adrià era un dels talents més buscats del panorama espanyol, en què s’ha demostrat com un ciclista polivalent i determinat, capaç d’escalar, sòlid en contrarellotges i amb explosibilitat per disputar esprints i guanyar curses. "M’agradaria seguir en aquest sentit, cap a un corredor a l’estil d’Alejandro Valverde, que es defensa en tots els terrenys. Al final, el camp professional et posa al teu lloc", apunta el barceloní, tranquil davant les expectatives que es comencen a crear sobre ell. "La pressió me la poso jo mateix. No em cal demostrar res, tot l’entorn de l’equip em coneix bé, però som ambiciosos", explica després d’un 2019 en què ja encaminava el seu pas a professional incorporant hàbits com el de fer la seva primera concentració en altura a Andorra.

"Estic amb ganes i amb confiança. No crec que tinguem els professionals tan lluny", apunta, per la seva banda, Kiko Galván (Lliçà d’Amunt, 1997), un altre dels debutants i un perfil excepcional dins del ciclisme espanyol de formació. "M’agradaria ser el primer ciclista espanyol a guanyar la París-Roubaix. Em veig capacitat per fer-ho", confessa. Potent i hàbil, el vallesà ja ha pogut descobrir les profunditats del ciclisme centreeuropeu, corrent la versió sub-23 de prestigioses clàssiques i en alguna experiència internacional en proves UCI, com en un nerviós Tour de Bretanya en què ja va aconseguir acabar entre els deu primers en algunes etapes. "M’encanta batallar, posar els colzes, la velocitat... Sentir la por i aquesta adrenalina. Em fa tornar boig!", explica Galván, expressiu tant amb les seves paraules com amb els seus tatuatges, que li entreveuen la personalitat. "Jo em veig un totterreny, a l’estil Peter Sagan. Crec que passo la mitja muntanya. Però m’agradaria ser un esprintador pur. M’encanta competir: veure’t en el top5, saber que ho pots fer, l’endemà tornar a intentar-ho, una altra vegada... Fer pressió amb les dents i menjar-te el manillar", somriu.

Un altre tarannà transmet Martí Márquez (Llinars del Vallès, 1996), figura alta d’escalador i posat de veterà tot i ser també un debutant en la categoria. Com els seus companys, ha complert tota la seva etapa sub-23 a Lizarte. En el seu cas, cinc temporades en què el seu rol ha anat evolucionant. "Aquests anys m’he anat formant i tinc la tranquil·litat que a l’equip tenen una bona imatge de mi. Sé tenir una visió àmplia de cursa, puc aportar experiència als més joves, baixar al cotxe a parlar amb els directors... M’agradaria seguir amb aquest rol, i tenir també l'oportunitat de lluitar curses, perquè m’agrada ser valent i provar les escapades, però tenint aquesta idea de llegir la cursa i organitzar l’equip de cara als moments clau", relata aquest apassionat del ciclisme en tots els seus vessants. "Quan agafo la bicicleta intento desconnectar, disfrutar del que estic fent, de les vistes. Visc en una zona espectacular com és el Montseny, i quan surto a entrenar-me només penso en passar-m'ho bé i pensar en altres coses... Per la ment m’ajuda molt, no ho sento com una obligació", assegura.

Els camins del camp de formació català

El quart debutant català de l’any és el més experimentat de tots: Gerard Armillas (1995, Caldes d’Estrac) ha fitxat per l’equip Efapel portuguès des del Team Compak, la principal estructura sub-23 catalana que sosté el CC Camp Clar de Tarragona i el seu infatigable director, Antonio Pineda, que ha servit de trampolí per a altres corredors que ara mateix són professionals, com l'esmentat Eduard Prades o el debutant l’any passat, Joel Nicolau (Caja Rural). "Quan vaig començar en categoria amateur estava estudiant ADE i vaig prioritzar seguir aquí. La veritat és que és complicat passar a professionals des de Catalunya. Si mires els últims anys, potser tret d'Edu Prades gairebé tots els catalans que han fet el salt ho han fet des d’equips de fora. Però al veure que estava a gust i igualment amb un bon calendari vaig seguir confiant en l’Antonio, que em deia que tenia bons contactes i que podia passar a professional".

Amb planta de rodador i amb una punta de velocitat que li ha valgut per endur-se aquest any la general de la Copa d’Espanya elit, Armillas va demostrar el 2019 una gran valentia, amb llargues escapades individuals en prestigioses curses per etapes del calendari amateur estatal. Camí dels 25 anys, era la seva última oportunitat per fer el salt després d’anys de sacrificis. "Motor en té de sobres. Si alguna cosa li ha faltat en algun moment per tenir l'oportunitat abans ha sigut la mala llet", apunten des del seu entorn. "Soc un corredor alt, faig 1,88 m, i tret que em converteixi en un Froome no crec que pugi tan bé l'alta muntanya. Jo crec que m’anirà bé en terrenys més plans i perfils trencacames, em veig disputant curses d’un dia". Amb un any de contracte, al maresmenc li tocarà deixar-se veure i deixar petjada allà on corri: la seva primera oportunitat serà ni més ni menys que al Tour de Colòmbia d’aquest mes de febrer, on compartirà pilot amb sis equips WorldTour.

Tres anys després de la retirada de Purito Rodríguez, el ciclisme català sembla agafar cos un altre cop en el camp professional. "El ciclisme base català, pensant en corredors, està generant força talent. Som tota una generació que pugem a professional, i els principals equips amateurs segueixen tenint molts catalans en plantilla", apunta Roger Adrià, que paradoxalment ha tancat el seu 2019 sense cap dia de competició a Catalunya. "I l’any que ve segurament faran el salt dos corredors més per la trajectòria que porten", rebla Armillas, que assumeix que li ha costat "més que a altres companys de generació arribar fins aquí". "Potser sí que faltaria algun equip català amb més calendari, que pogués assumir les despeses que suposa viatjar al País Basc pràcticament cada setmana per córrer sempre i continuar aprenent i agafant ritme", diu Márquez, campió català absolut l’any 2017. Cares noves per a un ciclisme català que segueix sent una referència.