L’ALTRA MIRADA

La piscina més tèrbola de la vida d’Hèctor Ruiz

L’any 2016 el destí va jugar una mala passada al nedador, amb uns problemes cardíacs que van tancar-li les portes a participar als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro

L’any 2016 el destí va jugar una mala passada al nedador Hèctor Ruiz (Figueres, 1991) amb uns problemes cardíacs que van tancar-li les portes a participar als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. No va tenir cap més remei que renunciar-hi. “Si no podia anar a l’aigua amb el meu 100% i donar el 200% per aconseguir uns Jocs, no valia la pena”, recorda des de la nostàlgia. El català va dir un adeu prematur a la seva carrera, però no pas a la passió per la natació, que actualment manté intacta com a entrenador del CN Figueres.

Tot va començar el 25 de desembre del 2015. Com és tradició, Ruiz celebrava el Nadal en família. El campió d’Espanya dels 10 km en aigües obertes gaudia de les vacances prèvies al que havia de ser l’any de la seva vida. L’estiu del 2016 aniria als Jocs Olímpics. “Mentre dinàvem, el cor em va fer una cosa estranya, però la cosa va quedar allà”, explica. Per Any Nou va concentrar-se amb la selecció: “Les sensacions no eren bones, notava les molèsties sovint i el dolor creixia. Sabia que alguna cosa no funcionava”. Després de saltar a l’aigua en un dels entrenaments, va notar que l’arrítmia era constant. “Em vaig atabalar. L’hi vaig dir a l’entrenador i me’n vaig anar a urgències”, explica.

La resposta de l’hospital va ser un cop dur: “Tenia el ventricle esquerre dilatat, un augment de la trabeculació apical i l’arrel aòrtica lleugerament dilatada. Si volia continuar nedant, havia de passar per quiròfan”. Oblidant-se dels riscos de l’operació, Ruiz ni s’ho va pensar. Volia ser olímpic i res ni ningú l’hi impediria. “Estava convençut que al cap de dues setmanes tornaria. Per a sorpresa meva, no va ser així”, confessa. Han passat tres anys, però ho recorda com si fos ahir: “Quan van treure’m el catèter, els vaig preguntar com havia anat i em van dir que en parlaríem a planta, que no em preocupés. Vaig despertar-me de cop perquè, hòstia, alguna cosa havia passat. A l’habitació van explicar-me que no m’havien localitzat l’arrítmia”. Aleshores va aparèixer la negació: “Si no me l’heu trobat, ja no la tinc”. Aquí el doctor va contradir-lo. Es tractava d’una operació invasiva d’alt risc i no l’intervindrien. “Molta gent ha passat per aquí i no m’agradaria veure als diaris que la cosa ha sortit malament”, va dir el metge. Aquelles paraules li van travessar el pit. El somni s’esfumava: “Ho tenia al palmell de la mà i se’m va escórrer entre els dits com si hagués mort una persona estimada”.

Ruiz va haver de decidir entre prendre una pastilla per competir o retirar-se als 25 anys: “La pastilla m’alentia el cor i el meu rendiment baixaria. Vaig negar-m’hi”. Tot i així, “podia continuar nedant amb moderació. Vaig agafar la maleta, el gorro i les ulleres i vaig tirar-me a la piscina del CN Mataró. Va ser un alliberament enorme després de gairebé cinc mesos. Vaig fluir i trobar-me amb l’aigua. Va ser molt místic. Sentia felicitat pura”. Aquell estiu va veure els Jocs per televisió: “Els vaig disfrutar però em feia mal perquè pensava que podria ser allà, muntant estratègies per si un rival s’escapava”.

La constància que havia aplicat durant tants anys va servir-li per tirar endavant. Transmetre aquests valors als més joves l’entusiasmava, i va acceptar portar la direcció tècnica del CN Figueres: “Tornar als inicis i trobar nanos ambiciosos era una gran oferta. Ara són dins d’una bombolla, però quan surtin el món pot ser molt cruel. No vull que caiguin en l’error de deixar passar un dia perquè tots són importants. Jo sé que no puc arribar als meus objectius, però ells encara tenen tots els mitjans per aconseguir-los”. Ruiz no podrà complir el seu somni com ho faran alguns esportistes l’any vinent a Tòquio, però qui sap si guiarà futures generacions cap al cim més alt: “M’agradaria que algun dels nens que entreno arribés a ser olímpic”.