Les poca-soltades de Dani Alves

Dani Alves viu com xuta, amb folha seca. Tan aviat puja com baixa. Tan aviat ens sorprèn com ens avergonyeix. Tan aviat l’enviaries a la Xina per no veure’l mai més com t’agenollaries per demanar-li que no marxés. Amb la sort que tenim amb els laterals drets, i tal com està el mercat mundial de verge en aquest terreny, més val boig conegut que savi per conèixer. Problema i solució. Aquest dimarts, novament, una de freda i una de calenta. Alves va anunciar un acord amb una farmacèutica per finançar mil tractaments contra l’hepatitis C alhora que es convertia en ambaixador mundial contra aquesta malaltia. Chapeau. A la mateixa roda de premsa havia de matisar/corregir/contextualitzar les seves paraules a la celebració del Camp Nou amb què havia acusat la premsa de dir “chorradas”. Per arreglar-ho, va dir que es referia, només, a les “chorradas” de la caverna i va justificar-se confessant que la nit anterior anava “mig begut”, quan va dir el que va dir. Si qualsevol hagués gosat insinuar una afirmació així sobre l’estat etílic d’Alves hauria rebut, pel cap baix, una trucada, un burofax i una querella. Però ell és així, un dia surt mig begut amb un fill a cada mà, un altre es posa una perruca de dona, dóna lliçons de vida per Instagram i, aleshores, per fer-se perdonar, encadena els cinc millors partits de la temporada. I vinga en l’amunt i avall emocional.

Alves va arribar al Barça el mateix estiu que Guardiola o Piqué. Cadascun al seu nivell, tots tres van aportar moltes coses que, sumades, van fer un Barça guanyador de tot. El brasiler, a banda de dominar el carril, de tenir xut i d’intimidar els rivals, donava el ritme de l’equip. No s’aturava mai i encomanava el seu neguit. Les tres primeres temporades amb Guardiola van ser molt bones, però a la quarta, coincidint amb la seva separació i la redescoberta de la vida, va baixar tant el rendiment que fins i tot va arribar a demanar disculpes als seus companys, en una xerrada al vestidor del camp del Betis en què van saltar espurnes en moltes direccions. Amb Tito i Tata tampoc no va estar al nivell i, amb Luis Enrique, l’ha recuperat. Sense arribar a l’excel·lència dels primers anys i coneixent-li les llacunes, ha estat un molt bon lateral dret per a aquests dos anys màgics. L’estiu passat ens va marejar amb la comèdia de si es quedava o tocava el dos. Ara sembla que hi vol tornar. Que ens estalviï aquest romanço, que vuit anys de convivència desgasten molt i els culers, al final, es cansen dels cromos i de tantes poca-soltades.