L’ALTRA MIRADA
Esports 21/09/2019

Professionals a temps parcial

Pau Quemada i Georgina Oliva van brillar a l'últim Europeu d'hoquei

Roger Requena
3 min
Professionals a  Temps parcial

TerrassaSetembre del 2003. Les dues seleccions espanyoles d’hoquei herba es pengen una medalla de plata a l’Europeu de Barcelona. Per als nois, suposa l’inici de l’últim gran cicle (cinc medalles en set grans campionats internacionals seguits) abans d’una dura travessa d’una dècada lluny del podi. Per a les noies, representa l’última medalla fins al bronze mundial del 2018. Ara fa un mes, a l’Europeu d’Anvers, ells van penjar-se la plata i elles el bronze. Dos metalls que no els van servir per obtenir plaça per als Jocs Olímpics de Tòquio (l’aconseguiran si superen França i Corea del Sud, respectivament, en l’eliminatòria a doble partit que es jugarà a València del 25 al 27 d’octubre) però que van confirmar la millora de dues generacions que viuen una professionalització encara incompleta. Ho són a temps parcial, ja que la remuneració que reben es destina a les beques per als internacionals i a les concentracions entre setmana amb unes seleccions que, per tornar a ser competitives en l’esfera internacional, pispen els jugadors a uns clubs que es veuen obligats a dosificar-los.

Pau Quemada, màxim golejador de l’Europeu, reconeix que el detonant que els ha permès fer un salt qualitatiu és una preparació exhaustiva centrada en l’àmbit físic en un país amb un joc històricament estàtic i tècnic. “L’hoquei ha canviat molt. Fa uns anys cap selecció s’entrenava tant com ara. Amb l’arribada del Fred Soyez [seleccionador masculí] i els recursos a la federació s’han pogut equilibrar els entrenaments amb relació a altres països. Ha calgut canviar la cultura dels jugadors, els clubs i la federació. Ens hem posat a entrenar i la gent respon a l’entrenament”, explica el jugador de l’Egara.

Georgina Oliva, MVP europea, ha deixat la feina que tenia per centrar-se en un esport que a Espanya continua sent amateur. “Des de fa sis o set anys que ens entrenem moltíssim, amb l’Adrien Lock [seleccionador femení], i això ens ha igualat molt a nivell europeu. Entrenem tres dies a la setmana i estem repartides entre Barcelona, Madrid i Sant Sebastià. Era dur, perquè, encara que fèiem els mateixos exercicis, amb les mateixes idees i els mateixos objectius, les que teníem l’Adrian captàvem la idea de manera més clara. Quan ho posàvem en comú amb la resta, es veia molt la diferència”. Amb l’absoluta va viure el pla de dos anys de canvi fisiològic amb augments en el volum i les càrregues d’entrenament que han permès escurçar distàncies amb les grans potències. “Sempre estàvem cansades i no arribàvem mai al nivell de les altres. Abans aguantàvem tres partits i no arribàvem al final de la competició. Ara n’hem pogut fer set o vuit seguits. Poder córrer l’últim dia s’agraeix molt. Tot i això, encara ens falta una passa per estar al nivell físic d’Holanda, sobretot perquè elles tenen 50.000 fitxes i poden agafar les millors, i nosaltres només 3.000”, celebra Oliva, que va jugar quatre anys al Kampong holandès.

Ara poden concentrar-se més sovint amb la selecció gràcies a l’ajuda de LaLligaSports i a unes subvencions que depenen dels pressupostos generals de l’Estat. Unes aportacions força més baixes de les que reben a les lligues belga o holandesa, que s’han anat professionalitzant gràcies, entre d’altres, a les ajudes fiscals a les empreses que patrocinen entitats esportives. “No és el mateix l’hoquei de Bèlgica del 2006 que el del 2016. S’ha passat de 10.000 fitxes a 50.000. Des del moment en què tothom és professional, el nivell d’autoegixència puja i la lliga és més competitiva”, afirma Quemada, que va jugar al Larensche Mixed holandès i al Leuven belga. A Espanya el nombre de fitxes s’ha estancat, i molts clubs han perdut les ajudes de patrocinadors i administracions públiques. Els principals problemes, coincideixen, són el baix seguiment dels mitjans i la manca d’una estratègia a nivell estatal que permeti ampliar l’hoquei a més territoris. “Aquí som un esport més i la gent no s’enganxa”, lamenten. A llarg termini no veurien malament ni descarten una professionalització completa; això sí, preservant els valors dels clubs d’aquí: “La gent juga perquè li agrada l’hoquei i no s’entrena només perquè els obliga un sou. Per als que han crescut amb el canvi econòmic a Bèlgica, el club només és una feina més”. Créixer, sí, però sense perdre mai les arrels.

stats