Els secrets de l'equip de moda de la Lliga
L’Espanyol, tercer classificat, visita aquest dissabte el Reial Madrid amb la possibilitat de posar-se líder de Primera
BarcelonaA tres quarts de vuit del passat dissabte 24 de maig, quan faltava mitja hora perquè s’acabés la Lliga 2024-2025, l’Espanyol era equip de Segona Divisió. Finalment, Puado i Pere Milla van evitar un descens que hauria estat traumàtic per a un club que, desposseït de la seva gran estrella, 115 dies després d’aquella agònica salvació s’ha establert en zona Champions i és el tercer classificat de Primera amb els mateixos punts que el FC Barcelona. I aquest dissabte visita el Reial Madrid (16.15 h, Movistar+) amb la possibilitat de posar-se líder si assalta el Bernabéu, on no guanya des de fa trenta anys.
Què ha canviat a l’Espanyol?
L’ampliació de capital realitzada al juny per Rastar, acompanyada de la venda de Joan Garcia i la permanència a la Lliga, van sanejar les finances d’un Espanyol que feia anys que no invertia en traspassos i que va encarar la finestra estiuenca d’incorporacions havent assolit la regla 1:1 del fair play i amb liquidat per fitxar, un fet cabdal per entendre l’èxit blanc-i-blau. El canvi de paradigma va permetre a Fran Garagarza lligar la continuïtat de Javi Puado, pal de paller del projecte, i de Roberto, Urko González i Carlos Romero, cedit. El director esportiu basc va completar un notable mercat amb la signatura de Terrats, Kike Garcia, Riedel, Salinas, Miguel Rubio, Koleosho, Dmitrovic i Tyrhis Dolan, una de les revelacions de l'inici de competició.
Dels nous, aquests dos últims són els únics indiscutibles per a un Manolo González que manté el bloc de la temporada passada i que ara disposa d’un privilegiat fons d’armari. Amb millors peces, futbolistes en estat de gràcia com Pere Milla o Dolandinho, i un vestidor que va a mort amb ell, el gallec té més registres futbolístics i ha sublimat la proposta que el va mantenir a Primera, i ha construït un bloc rocós i incòmode que quan corre cap endavant ho fa amb tota la fe i convicció del món, i és pur rock and roll. Que li preguntin al Cholo Simeone o a Jagoba Arrasate, que ni amb un jugador més va poder tombar la resistència catalana.
“Ara mateix l’Espanyol està volant”, va resumir-ho l’entrenador blanc-i-blau, que de portes endins i des de l’inici de pretemporada repeteix com un mantra la mateixa idea: “Ens hem d’acostumar a guanyar”. És evident que el seu missatge ha calat. Ell és el principal culpable del fulgurant començament de curs de l’Espanyol, que encara no coneix la derrota i suma deu punts de dotze.
El futbol és un estat d'ànim
El momentum periquito s’explica des d’un vessant futbolístic, però també emocional. El cop que va suposar per a l’afició la sonada marxa del vilipendiat Joan Garcia es va esmorteir amb la renovació de Manolo González, Javi Puado i el fitxatge de Terrats, tots tres icones blanc-i-blaves. El fet de ser invicte a la pretemporada, l’èxit de la nova samarreta i la venda del club –amb una estrella de la NFL viralitzant l’Espanyol als Estats Units amb una cervesa a la mà i un Alan Pace que en qüestió de setmanes, i encara sense capacitat per prendre decisions, ja ha vist més partits en directe que Chen Yansheng– han aixecat l’ànim d’una massa social que reclamava un canvi d'aires.
Els registres de socis i d’abonats –més de 31.000 i 35.000, respectivament–, unes xifres que no s’assolien des de fa més d’una dècada, confirmen el hype amb l’Espanyol; també l’atmosfera que es viu setmana rere setmana a l’RCDE Stadium, convertit en un “calderó del caos” –així el va batejar J.J. What– on el conjunt periquito compta els seus partits per victòries. Nou de nou.
L’Espanyol pot somiar?
La pregunta que es fa el respectable és si l’equip blanc-i-blau podrà mantenir aquest ritme durant tot el curs; és a dir, si pot acostar-se al Girona de fa dues temporades o, com a mínim, aspirar a Europa. Les sensacions i les estadístiques diuen que sí, però el grup apel·la a la cautela. “No ens imaginàvem fer 10 de 12 perquè nosaltres anem partit a partit. No mirem més enllà”, diuen des del vestidor periquito. “Entenc la il·lusió, però queda molta Lliga. Hem d’arribar als 42 punts”, es reafirmava dilluns Manolo González després del triomf contra el Mallorca, el dia que l’Espanyol, en un núvol, va tornar a ocupar posició de Champions set anys després. Aquella temporada va acabar amb una històrica classificació per a l’Europa League.